Ara que esgotem el compte enrere per a la reaparició de Leo Messi al Barça, és bo plantar el termòmetre al Camp Nou i certificar la bona salut de l'equip de Luis Enrique. No hi ha febre, ni infecció, ni síndrome de dependència. No hi ha hagut Messi i això sempre és dolent, però hi ha hagut equip i això és bo. I avui en dia, l'única urgència per al retorn de Messi és que és el millor del món i el troba a faltar el Barça, el futbol i fins i tot la gespa del Bernabéu si és que no arribés al clàssic. Sabíem des del minut 1 que Cesc Fàbregas l'espifiava el dia que va decidir arrossegar la seva credibilitat i el respecte pels seus excompanys afirmant que el Barça eren “Messi i deu més”. Xerrameca de tot a cent, com va demostrar el segon triplet de la història blaugrana. Ara, la prova del cotó fluix ha deixat els “deu més” sols un parell de mesos i ells han portat el Barça al lideratge de la lliga (5/6 victòries), a la classificació virtual en la Champions (3/3 victòries) i al nivell més alt de rendiment i de sensacions de tota la temporada. Sense Messi i amb els “deu més”, el Barça ha estat el Barça. Ha crescut com a equip, ha tingut personalitat, s'ha erigit sobre els mateixos pilars que el van convertir en tricampió la temporada passada, ha demostrat la confiança en el seu pla, l'autoestima del grup, el compromís dels jugadors, l'eficàcia del treball tàctic, la competitivitat del col·lectiu i també la importància dels recursos individuals. Hi va haver un temps en què el Barça se sentia completament desemparat quan perdia el seu crac. En una ocasió, Bernd Schuster es va trencar el lligament lateral intern del genoll (curiosament) i el club va córrer a buscar un doble del migcampista alemany. Es deia Cleo i era ros, alt i d'estil europeu, per ser brasiler, però no es va poder comprovar mai, perquè a Barcelona es va casar, però, de partits, no en va jugar ni un i l'equip va acabar perdent com quasi sempre. Les coses han canviat en els últims trenta anys. El club ha après algunes lliçons. I per això avui és més fort.