L'Espanyol ha viscut les darreres setmanes pendent del nou repartiment accionarial del club. La sensació que s'ha instal·lat en l'entorn blanc-i-blau és que aquesta temporada és d'autèntica transició. Un any de traspàs abans de veure un futur més gran, esplendorós, en què lluitar per Europa no serà una utopia, sinó una exigència real i fefaent. La pressió sobre l'equip pels mals resultats s'ha diluït força i tothom està més pendent de quants diners injectarà el senyor Chen Yansheng per fer competitiu un club que econòmicament està en coma. A l'horitzó més pròxim hi ha el partit del Màlaga. I aquesta és la realitat més immediata d'un club massa acostumat a viure en l'abisme del tot o res. El partit de dissabte no és un partit qualsevol. És el duel que ens revelarà cap a on caminarà aquest Espanyol: cap a la lluita aferrissada per evitar el descens o bé cap a la calma d'un any per capbussar-se, com va fer el curs anterior, entre els deu primers de la taula. No és una situació menor, sinó un punt d'inflexió real per evitar l'alarma vermella i una incipient crisi de resultats d'un equip que només ha sumat un punt en les darreres tres jornades. El partit és semblant al que es va jugar l'any passat contra el Llevant. L'Espanyol no acabava d'arrencar una victòria en la lliga i sota una pluja intensa l'equip es va posar la granota de treball i va guanyar el partit. A partir de llavors, el camí costerut del campionat va començar a fer baixada i la plantilla es va moure amb una gran desimboltura fins a coronar el curs amb una magnífica actuació en la copa i signar un gran final de lliga en què en les darreres onze jornades només va perdre contra el Madrid, el Barça i el Celta. L'equip té prou arguments futbolístics per viure un curs relaxat. No cal fer demagògia barata amb aspiracions europees, però sí exigir superar els 49 punts de l'any passat. I tot depèn del partit contra el Màlaga, un punt d'inflexió per tirar cap a amunt o viure cap per avall.