Ser jugador del Barcelona o del Real Madrid és molt difícil. No només has de tenir un talent especial, sinó que el cap t'ha de funcionar ràpidament per menjar-te el món. De fet, la mentalitat és especialment important per sobreviure vestit de blaugrana o de blanc. La història ens recorda un munt de futbolistes que han sortit per la porta de darrere tot i ser boníssims. És clar, haver de guanyar cada dia, sortir a la gespa davant de tanta gent i satisfer les expectatives, honrar la història d'aquestes entitats omplint el museu... No ha de ser fàcil. El que és evident és que els jugadors del Barcelona i el Real Madrid són guanyadors, tenen aquestes qualitats i, per tant, els seus equips estan en disposició d'aixecar títols.

És per això que determinats comportaments trenquen els esquemes d'aquests futbolistes. Quan José Mourinho es feia la víctima davant dels jugadors del Real Madrid abans i després de les derrotes contra el Barcelona de Pep Guardiola, el sentiment de Casillas, Ramos, Ronaldo i companyia era d'impotència davant d'unes ordres que anaven contra l'essència i la mentalitat de la institució i els seus representants, en aquest cas, els mateixos jugadors. La por del seu entrenador els va passar factura fins que el grup va decidir superar-la amb valentia, jugant de tu a tu, atacant, pensant en gran...

Demà hi ha clàssic, el primer de la temporada. El partit és tan maco que ve molt de gust. I als futbolistes? També. Els jugadors del Barcelona i el Real Madrid gaudeixen més en aquest escenari que no jugant (amb tots els respectes) a Eibar, Las Palmas o Getafe. Saben que tenen més possibilitats de perdre que contra altres contrincants, però l'adrenalina del partidàs és el que els manté endollats a la professió. La seva ambició. L'èxit. La glòria. Per això jugar al Barça i al Madrid és de valents i, dins del seu cercle, tenir por de la derrota és perdre abans de començar. No es preveu perquè qui pensa així no pot sobreviure en aquest vestidor. L'angoixa se'l menja.

Guanyar. Aquest és el motor. Guanyar el partit de cada dia d'entrenament, la partida de la Play de les tardes de relax, de parxís en els desplaçaments i, és clar, el partit del cap de setmana. Guanyar. Aleshores, com viu un futbolista d'aquest perfil la reunió prèvia al partit en què l'entrenador exposa una tàctica conservadora més en funció del rival que no pas l'exhibició de la pròpia personalitat? O quan modifica un sistema habitual per un altre de puntual per protegir el porter? O quan dóna l'alineació i hi falta una estrella pels suposats equilibris interns? O quan el seu entrenador ordena tirar enrere perquè ja van guanyant? O quan fa un canvi d'un defensa per un davanter per mantenir el resultat? La resposta és evident: fatal. Els jugadors del Barcelona i del Real Madrid senten la seva superioritat a partir del seu talent i la seva mentalitat, la suma dels quals els fa cracs. I dit això és evident que ser valent no vol dir desprotegir-se inconscientment per rebre totes les bufetades del teu rival. És clar que no. És evidentment una obligació del tècnic i dels jugadors conèixer la informació i mirar d'anul·lar les virtuts del contrari.

Un gran dia, doncs, per a Rafa Benítez i Luis Enrique. La por et fa perdre un clàssic i, segurament, també una lliga. I a la vida, amb el mateix concepte, passa com en qualsevol partit de futbol. El de demà, per exemple. La setmana ha estat dura, però també exigeix valentia perquè la por et condemna en vida. I ara més que mai.