DIES IRAE
La “guerra” als estadis
Terror a Saint-Denis
DIVENDRES 13.
L'amenaça en els esdeveniments esportius és real, com ho és en altres centres d'oci social, com ara restaurants i sales de festa, com es va demostrar en el mateix atac coordinat a París. Per bé o per mal, l'esport sempre ha estat un escenari on s'han reflectit els esdeveniments socials. I el que podia haver estat una nit de mortaldat i horror a Saint-Denis, per fortuna es va convertir en una expressió de civisme dels espectadors, que amb el seu comportament van evitar que el pànic fos causa de mals majors un cop esvaïda la possibilitat de l'atemptat mortal. Van sortir ordenadament de l'estadi i uns quants ho van fer cantant l'universal himne francès, La marsellesa, ja sigui per patriotisme, per conjurar la por o per expressar el missatge de “llibertat, igualtat i fraternitat” de la República francesa.
Els estadis de futbol, i d'altres esports, no són un món a part. Són un reflex de la realitat social. I també un altaveu. Per bé i per mal, sí.
La realitat dual
DIMARTS 17.
No serà fàcil, per experiències semblants que hem viscut. I tampoc perquè no tot és el món ideal que es va escenificar a Wembley. Aquell mateix dia a la mateixa hora, en el minut de silenci del Turquia-Grècia es van sentir xiulets i crits d'“Al·là és el més gran”. Aquest fet va completar l'escenari del que és la realitat. Més complexa i dual del que es voldria.