Senzillament, insultant. Dilluns passat vaig escriure que sense Messi teníem moltes possibilitats de guanyar el Madrid, però que amb Leo (plenament recuperat) els destrossaríem. Em vaig equivocar, perquè, sense Messi, també els vam triturar. El missatge és demolidor. I quant a Messi, ens vam poder permetre el luxe de fer sortir el millor perquè agafés ritme de cara al partit de demà de Champions contra la Roma. Intueixo que els italians seran més rival que la penya dels germans Padrós.

“I això, el Barça li ha anat fent a les millors plantilles del Madrid de tota la seva història”, es podia sentir en els funerals improvisats que es van oficiar a les emissores espanyoles la mateixa nit dels fets. El plural (“a les millors”) obeïa a l'evidència que la del dissabte no és la primera lliçó magistral que els impartim, i gratis. Ells, a canvi, no solament no ens ho agraeixen, sinó que, com és norma en l'equip mimat i protegit que són (van veure tots els poders fàctics a la llotja, animant-los primer i consolant el senyor Pérez després, amb Mariano Rajoy al capdavant?) ens ho paguen amb violència mesquina, davant de 600 milions de persones que van seguir el partit en directe. Impotència!

Una audiència global que va veure com el tal Isco va estar a punt de trencar, intencionadament, el genoll a Neymar. Aquest individu hauria d'haver passat la nit al calabós. La sanció del comitè serà benèvola. No ho dubtin. L'única llàstima és que podrien haver estat cinc, sis o set... (el que salva Marcelo després d'una jugada meravellosa, el penal escandalós de Sergio Ramos a Suárez que Fernández Borbalán –el millor jugador del Madrid, amb diferència– ens escatima i el que falla Munir).

A propòsit, recordaran vostès que a Mourinho ja el van convèncer perquè vingués a jugar al Camp Nou amb el que ells anomenaven “l'onze de l'alegria”. L'home va cedir i es va emportar un 5-0 que li ha quedat gravat al front amb foc. A més, el portuguès i el seu Madrid es va emportar també el record d'aquells rondos interminables que simbolitzaven la manera com s'escriu la paraula humiliació amb una pilota als peus. Dissabte passat, gloriós, a Benítez el van convèncer també –o li van ordenar– perquè tornés a formar un altre “onze de l'alegria amb jugones” per tutejar-nos; en lloc d'admetre la seva inferioritat manifesta i de sortir a jugar-nos com equip petit.

I la cosa ha tornat a acabar amb un bany dels que fan època, aquesta vegada a casa seva. No n'aprenen. Aquest del 0-4 és un partit per tornar a mirar tranquil·lament, sense la tensió del directe, i assaborir tots els detalls d'un recital de futbol majestuós, amb una superioritat d'un equip respecte a l'altre impròpia en rivals d'aquesta talla. Es van veure combinacions i jugades només a l'abast de jugadors superdotats tècnicament. Els gols van ser autèntiques obres d'art... El partit perfecte d'Iniesta, l'omnipresència de Busquets, la màgia de Neymar, l'instint assassí de Suárez, la maduresa de Sergi Roberto... L'ADN Barça en grau superlatiu i la sensació –al·lucinant– que no ens va caldre pitjar el gas a fons.

Evidentment que no hem de caure en l'eufòria, però us imagineu aquesta màquina liderada per Messi al cent per cent, més Turan (quines ganes tinc de veure jugar el turc), més l'aportació de Vidal?... El més excitant avui és saber que el millor encara ha d'arribar.