Superioritat insultant

Sen­zi­lla­ment, insul­tant. Dilluns pas­sat vaig escriure que sense Messi teníem mol­tes pos­si­bi­li­tats de gua­nyar el Madrid, però que amb Leo (ple­na­ment recu­pe­rat) els des­tros­saríem. Em vaig equi­vo­car, perquè, sense Messi, també els vam tri­tu­rar. El mis­satge és demo­li­dor. I quant a Messi, ens vam poder per­me­tre el luxe de fer sor­tir el millor perquè agafés ritme de cara al par­tit de demà de Cham­pi­ons con­tra la Roma. Intu­eixo que els ita­li­ans seran més rival que la penya dels ger­mans Padrós.

“I això, el Barça li ha anat fent a les millors plan­ti­lles del Madrid de tota la seva història”, es podia sen­tir en els fune­rals impro­vi­sats que es van ofi­ciar a les emis­so­res espa­nyo­les la mateixa nit dels fets. El plu­ral (“a les millors”) obeïa a l'evidència que la del dis­sabte no és la pri­mera lliçó magis­tral que els impar­tim, i gra­tis. Ells, a canvi, no sola­ment no ens ho agra­ei­xen, sinó que, com és norma en l'equip mimat i pro­te­git que són (van veure tots els poders fàctics a la llotja, ani­mant-los pri­mer i con­so­lant el senyor Pérez després, amb Mari­ano Rajoy al cap­da­vant?) ens ho paguen amb violència mes­quina, davant de 600 mili­ons de per­so­nes que van seguir el par­tit en directe. Impotència!

Una audiència glo­bal que va veure com el tal Isco va estar a punt de tren­car, inten­ci­o­na­da­ment, el genoll a Ney­mar. Aquest indi­vidu hau­ria d'haver pas­sat la nit al calabós. La sanció del comitè serà benèvola. No ho dub­tin. L'única llàstima és que podrien haver estat cinc, sis o set... (el que salva Mar­celo després d'una jugada mera­ve­llosa, el penal escan­dalós de Ser­gio Ramos a Suárez que Fernández Bor­balán –el millor juga­dor del Madrid, amb diferència– ens esca­tima i el que falla Munir).

A propòsit, recor­da­ran vostès que a Mou­rinho ja el van convèncer perquè vingués a jugar al Camp Nou amb el que ells ano­me­na­ven “l'onze de l'ale­gria”. L'home va cedir i es va empor­tar un 5-0 que li ha que­dat gra­vat al front amb foc. A més, el por­tuguès i el seu Madrid es va empor­tar també el record d'aquells ron­dos inter­mi­na­bles que sim­bo­lit­za­ven la manera com s'escriu la paraula humi­li­ació amb una pilota als peus. Dis­sabte pas­sat, gloriós, a Benítez el van convèncer també –o li van orde­nar– perquè tornés a for­mar un altre “onze de l'ale­gria amb jugo­nes” per tute­jar-nos; en lloc d'adme­tre la seva infe­ri­o­ri­tat mani­festa i de sor­tir a jugar-nos com equip petit.

I la cosa ha tor­nat a aca­bar amb un bany dels que fan època, aquesta vegada a casa seva. No n'apre­nen. Aquest del 0-4 és un par­tit per tor­nar a mirar tran­quil·lament, sense la tensió del directe, i assa­bo­rir tots els detalls d'un reci­tal de fut­bol majestuós, amb una supe­ri­o­ri­tat d'un equip res­pecte a l'altre impròpia en rivals d'aquesta talla. Es van veure com­bi­na­ci­ons i juga­des només a l'abast de juga­dors super­do­tats tècni­ca­ment. Els gols van ser autènti­ques obres d'art... El par­tit per­fecte d'Ini­esta, l'omni­presència de Bus­quets, la màgia de Ney­mar, l'ins­tint assassí de Suárez, la madu­resa de Sergi Roberto... L'ADN Barça en grau super­la­tiu i la sen­sació –al·luci­nant– que no ens va cal­dre pit­jar el gas a fons.

Evi­dent­ment que no hem de caure en l'eufòria, però us ima­gi­neu aquesta màquina lide­rada per Messi al cent per cent, més Turan (qui­nes ganes tinc de veure jugar el turc), més l'apor­tació de Vidal?... El més exci­tant avui és saber que el millor encara ha d'arri­bar.