Que el Madrid-Barça de dissabte passat es jugués amb tota normalitat s'ha definit com un triomf de la vida, la civilització i les coses que acostumem a fer al món occidental per passar l'estona (sortir a sopar, seure en terrasses, anar a sales de concerts i a estadis) per sobre de l'amenaça terrorista. Curt i ras, una victòria de la pau sobre la guerra. Subscric la felicitat que el partit de lliga més mediàtic del món es jugués sense més novetat que el 0-4 que va obrir en canal el florentinisme i que, l'endemà del Madrid-Barça o del Barça-Roma, haguem pogut parlar de futbol. Però si el fet de jugar el partit del Bernabéu tal com estava previst va esdevenir un símbol de pau i civisme, em pregunto per què aquest partit envoltat d'excepcionalitats no va ser també una excepció en la seva difusió televisiva. No pel partit, que n'hi ha com a mínim dos cada any, però sí pel valor afegit de normalitat que comportava després d'uns dies amb diverses suspensions, el Madrid-Barça hauria hagut de ser emès en obert per tantes cadenes com volguessin. No hauria calgut cap decret forçat, només l'aplicació exhaustiva de la llei d'interès general creada a l'Estat espanyol el 1997, quan naixia el pagament per visió, i que, com passa amb tantes lleis i normes, queda lluny a la pràctica de protegir allò que en esperit es proposa. Aquesta falla des del nom, que pres al peu de la lletra ens fa concloure que el partit d'interès general era el Deportivo-Celta i no el Madrid-Barça. Un esdeveniment que, convertit en icona del triomf de la pau, el civisme i la vida mateixa per damunt del terror, la guerra i la mort, resultava massa llaminer per deixar-lo volar més enllà de la gàbia comercial i posar-lo a l'abast de tothom. I potser aquesta és l'altra metàfora. La pau és un valor compartit, però és menys d'interès general quan el poder econòmic, amb la vènia del polític, se l'apropia per fer-ne negoci. I ara ja no penso en els operadors televisius del futbol.