En la desbarrada de Rincón i Sanchís hi ha un fet que no he acabat d'entendre i un altre que m'ha agradat molt. El que se m'escapa és que després de les declaracions que van fer durant una transmissió radiofònica –en què van desitjar que Neymar rebés alguna puntada de peu, i la van justificar un cop el blaugrana la va rebre–, no es retractessin. Aquesta és una màxima en aquest circ del periodisme, que primer se'ns escapa alguna cosa lletja i després, per no acabar sent el més ruc de la sala, demanem perdó o simplement ens excusem per un mal moment. Ells no, característica que té el periodisme de bufanda, perillós i cada cop més present en els mitjans de comunicació.

La cosa que aplaudeixo és que el Barça, estranyament a la seva manera d'actuar, aquest cop no ha contemporitzat i ha anat a totes. Certament, molt bé. Que determini la comissió antiviolència si aquest posat d'exfutbolistes es correspon amb el que s'ha de transmetre des dels mitjans de comunicació, sobretot si ho verbalitzen esportistes.

Sobta el cas de Sanchís, no tant el de Rincón –un noi que sovint hem sospitat que no toca vores–, perquè l'exmadridista sempre s'ha perfilat com un aspirant a la presidència del Madrid i, per tant, com un defensor dels valors dels quals tant els agrada presumir a l'equip blanc.

Fa anys que vaig sospitar que els mitjans de comunicació farien net o començarien a reduir les hores destinades a la tertúlia i la discussió tavernera davant els micròfons, i val dir que no només no la vaig encertar, sinó que el periodisme de bufanda ha agafat consistència i presència. Lluny de ser passatger, té estructura i aval per quedar-se molt de temps.

És en aquest escenari on un periodista o esportista pot deixar anar les seves passions. A més, com més histriònic es mostri, més possibilitats tindrà no només de perpetuar-se en el personatge creat, sinó de facturar diners. Només cal fer un cop ull i parar l'orella un dia, qualsevol de la setmana, per confirmar-ho.

En aquest circ del “jo crec” i d'altres relats de gent informada i desinformada apareix el periodista de bufanda que entén que si repeteix en l'escenari, no només vol dir que va ben encaminat en la seva estratègia, la d'erigir-se en un suposat defensor dels interessos del seu equip, sinó que es pot creure imprescindible, perquè algú li deu haver xiuxiuejat que agrada molt, sobretot a l'audiència.

Entenc que és a això, al periodisme de bufanda, al que Sanchís i Rincón s'han estat agafant per evitar que algú entengui que representava un ultratge als seus, als que defensen a través de l'emissora que els contracta, si acabaven demanant perdó o simplement disculpes per unes frases gens afortunades. El periodisme de bufanda deu ser això, dir-la ben grossa per repetir un altre dia, i no abaixar el llistó, no fos cas que un altre arribi per darrere i sigui capaç de dir-la encara més gruixuda.

Acceptem que aquest circ ha vingut per quedar-se força temps i que l'única eina és passar pel CSD i demanar que s'apliqui la llei, que des de Madrid darrerament tant es reclama que es respecti.