La parafernàlia i la retòrica incrementaran la seva remor (tot i que moltes vegades sembla que ja no pugui ser més eixordadora), en els debats futbolístics després que ahir es fessin públiques les nominacions en les diverses categories relacionades amb la Pilota d'Or. No penso contribuir a augmentar la fressa ni un sol decibel. Només repetiré el que ja he escrit moltes vegades: no veig el què als premis individuals en qualsevol esport col·lectiu. Suposen un procés d'empobriment, un exercici de reduccionisme que només convé al negoci, per potenciar el principal canal per enlluernar els consumidors: el màrqueting. Aquests premis són la constatació recorrent de la derrota de l'esport i de la seva essència, el joc, i la victòria dels interessos, dels diners que es mouen al seu voltant. Sergio Busquets la va clavar quan se li va preguntar per la seva absència en la llista inicial d'aspirants a la Pilota d'Or: “És busca el que és mediàtic. I jo no ho sóc.” Busquets entén perfectament que ara ja no n'hi ha prou només amb el fet que el que es faci al camp sigui impactant, sinó que també compta el que es fa fora. A més, el migcampista no és present en les xarxes socials, cosa que sembla imprescindible per estar nominat a aquests xous en què s'han convertit la majoria de gales en què s'atorguen aquest tipus de premis.

Vivim tan immersos en la cultura de la futilitat, de la superficialitat, de l'espectacularitat, de l'impacte del vídeo dels deu segons, de la fragmentació, de la sotana, del gest tècnic aïllat, de l'efectisme que ens allunyem cada vegada més del relat, de la història de fons, del guió. Ens consolem amb el toc efectista, l'espurna de qualitat. Quantes vegades no hem sentit a dir que la gent paga l'entrada per veure tal o qual jugar, i sempre (o gairebé sempre) ho fan referint-se a davanters, a rematadors (dels quals no discutiré la qualitat, perquè no es tracta de menysvalorar-los), per accions que passen sempre quan té la pilota als peus i normalment a la zona de finalització. Doncs crec que també em paga la pena fer-ho (ja sigui adquirir una entrada o tenir l'abonament a una plataforma de pagament) per veure, entre molts altres exemples, el defensa català de l'Arsenal Hèctor Bellerín fent una transició atac-defensa de més de quaranta metres esprintant per evitar una rematada del davanter contrari que, dos segons abans, semblava que tenia el gol fet. O anar a veure partits de futbol amateur i de base i descobrir com un central fa una exhibició impecable de cobertures i ajudes defensives, o com un pivot equilibra defensivament el seu equip gràcies a la seva intel·ligència tàctica i la seva bona lectura del joc li permet evitar passades de perill només situant-se correctament per impedir línies de passada. O com ordena la pressió o com treballa els córners un tècnic. Perquè les individualitats pesen, però el futbol és, per definició, un relat coral.