Adéu, Florentino
S'entén que els seguidors madridistes estiguin molt enfadats. El que va passar dimecres a Cadis respon a una actitud general de mínims que va més enllà d'una situació puntual desafortunada. El rosari de capítols incomprensibles comença a ser sorprenent en una entitat tradicionalment organitzada i més pendent que la resta de les formes. El culpable d'aquest Real Madrid, sense dubte, és Florentino Pérez. Viure per sobre del bé i el mal provoca desajustos en l'organització que donen peu a desastres cada cop més grans.
Futbolísticament, és complicat entendre com es pot passar de Vicente del Bosque i Carlos Queiroz a José Antonio Camacho i, darrerament, provocar una sèrie consecutiva d'entrenadors en la línia de Manuel Pellegrini, José Mourinho, Carlo Ancelotti i Rafa Benítez. Impossible. Ni tan sols l'èxit del Barça a partir d'un mètode més enllà dels cracs de cada moment històric l'ha portat a intentar buscar solucions esportives similars. Els resultats l'han despullat. Permetre la violència de comportaments de Mourinho per posar fi com fos al futbol de Pep Guardiola demostra una mediocritat impròpia. Allò del dit a l'ull a Tito Vilanova amb la posterior pancarta permesa al Santiago Bernabéu (“El teu dit ens assenyala el camí”) denigra el tècnic, però també el club. Pagar i pagar per portar estrelles sense preocupar-se de formar futbolistes que liderin des del cor i no des de la butxaca evidencia el seu desconeixement del que és un equip de futbol. Malgrat les evidències (l'últim 0-4 no és una casualitat), el president Pérez prescindeix d'especialistes i s'ho organitza tot ell. Com si fossin totxanes. Jo pago, jo mano. Jo faig l'equip de futbol i també la llotja de cada diumenge. Jo sóc el Real Madrid.
Permetre la sortida del club de Raúl González i d'Iker Casillas, les dues darreres llegendes blanques, per la porta del darrere, insinua els complexos que té el màxim dirigent blanc. O el cas De Gea, aquest estiu. Terrible exhibició. El món sencer va veure com Florentino deixava tirat un futbolista havent-ne de recuperar un altre (Keylor Navas) a qui, també públicament, acabava d'humiliar. I fa l'efecte que sense cap mal de panxa.
L'alineació indeguda de Txérixev a Cadis no és una maniobra errònia de Florentino Pérez. Naturalment ell no ha d'estar pendent d'aquestes coses, però el fet és la conseqüència de la suma de deixadeses. L'estructura cada dia cedeix una mica fins que es trenca. El model del president del Real Madrid, sense ànima, és comparable –amb alguna excepció– al dels xeics o magnats russos, xinesos, malaisis o d'on siguin, projectes perillosos en el fons i també en la forma. Els mitjans de comunicació també coneixen el poder de Florentino. Els d'un costat i els de l'altre. Els que viuen rendint-li homenatge i ho fan tranquils i els que denuncien mentre malviuen a còpia de pressions.
La manera de comportar-se de Pérez servint-se de diners i relacions camaleòniques amb la política del poder (els seus són els dels PP de José María Aznar, però també els de Mariano Rajoy, però també va fer fortuna en les èpoques del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero) ha estat admirada per bona part de l'afició blanca, però també per altres presidents d'altres clubs d'altres llocs del món, alguns de ben propers. L'agenollament davant del déu Florentino ha estat de vergonyeta aliena. I la relació amb el periodisme, a imatge de l'ídol de la casa blanca, també.
El model de Florentino Pérez viu sota l'ombra de la mateixa pilota que, per raons òbvies, ha rodat en la direcció contrària. Tot i haver canviat de manera indecent els estatuts per perpetuar-se en el poder, el seu final és proper i, vés per on, els motius de l'adéu no seran la gran bossa d'errades que ha comès, sinó l'alineació d'un jugador del planter el nom del qual segur que no sap ni pronunciar i que ha provocat l'esgotament de la paciència de l'afició. Això de Cadis ha fet posar vermell tot el madridisme. I la roda de premsa del president, també. Una fugida endavant lamentable fent ús d'articles que no vénen al cas. S'ha acabat. Punt final. Només és una qüestió de temps...
De nou el Constitucional
La declaració a fer punyetes. I què? Era clar, no? Un cop més: el problema no és a Madrid, sinó a casa nostra. Tenim pressa.