Si algun cop el lliurament d'un premi esportiu, i concretament en futbol, ha tingut un mínim respecte i reconeixement, no és en el moment en què vivim. No és la saturació, que també n'hi ha, sinó el ferum que desperten els premiats i els criteris per escollir-los. Hi va haver una època en què France Football liderava el premi de la Pilota d'Or i crec que les seves tries despertaven cert consens, tot i alguns casos estranys en any de mundial. Però es perdonava. La trajectòria estava força avalada.

En certa manera, el que feia France Football abans d'aquesta aliança amb la FIFA que ho ha acabat de trinxar tot, era el que s'ha fet tota la vida: escollir el millor. A classe, tothom sap qui és el millor jugant a futbol. Potser n'hi ha dos, però si n'hi ha un que destaca, el consens és absolut. En l'elecció de la Pilota d'Or per part de France Football, el premiat s'acostava més a una tria normal que no a una acció de triler.

Avui dia, sota la tutela de la FIFA, la cosa ha mutat força. No vull dir que tingui algun dubte que Messi ha de ser l'escollit, perquè si qualsevol de nosaltres sortís al carrer, en qualsevol enquesta que féssim en un pati de col·legi, Messi guanyaria.

El producte de la FIFA ha dut altres organismes a premiar també els seus, i així ens presentem a final del 2015 en un escenari en què és estrany que hi hagi un mitjà o una institució que no faci els seus premis, amb criteris al més arbitraris possible, és clar. Bé, de fet, sovint el guanyador va lligat a la importància que es vol donar al premi, no tant a l'escollit. Sí, hi ha qui munta un premi i per donar-li volada en l'escena mediàtica tria un esportista o futbolista de renom perquè la foto o la mininotícia tingui cert cos en el panorama mediàtic. El premi és el que menys importa, el que té rellevància és que la institució, qui n'és el director o qui la presideix es pugui fer una foto amb el guanyador.

L'allau de premis està fent que deixin de tenir credibilitat, perquè detectem més interès de terceres persones per ser protagonistes que del premiat.

Hi ha, de fet, una altra especialitat de premis que és la de no molestar el Madrid, i en aquest escenari tenim els recentment concedits per la Lliga de Futbol Professional (LFP). En aquesta gala, que té set anys de vida, tot i que la patronal del futbol fa anys que camina, Messi surt victoriós cada any.

En aquesta edició, no obstant això, els organitzadors han volgut dur la performance a Barcelona, potser per equilibrar i compensar la fugida d'empreses catalanes cap a Madrid. Algú pot pensar que com que el Barça havia guanyat el triplet i per evitar que cap blaugrana s'acostés a Madrid, la gala s'havia de fer aquí. Però els dos primers premis de la nit, el del millor defensa i el de millor migcampista de la lliga passada, van anar a parar a dos madridistes. La broma va continuar amb Cristiano Ronaldo, distingit amb el premi de l'afició, condició de votació que només sabien els consumidors d'una determinada cervesa. Així doncs, igual que l'any que l'Atlético de Madrid va guanyar la lliga, l'LFP va fer l'impossible per no molestar el Madrid.

Ara que, per a inqualificables, els Laureus, que van atorgar el premi a millor equip del 2010 a l'escuderia Brawn el mateix any que el Barça va aconseguir sis títols.