Si algun cop el lliu­ra­ment d'un premi espor­tiu, i con­cre­ta­ment en fut­bol, ha tin­gut un mínim res­pecte i reco­nei­xe­ment, no és en el moment en què vivim. No és la satu­ració, que també n'hi ha, sinó el ferum que des­per­ten els pre­mi­ats i els cri­te­ris per esco­llir-los. Hi va haver una època en què France Foot­ball lide­rava el premi de la Pilota d'Or i crec que les seves tries des­per­ta­ven cert con­sens, tot i alguns casos estranys en any de mun­dial. Però es per­do­nava. La tra­jectòria estava força ava­lada.

En certa manera, el que feia France Foot­ball abans d'aquesta aliança amb la FIFA que ho ha aca­bat de trin­xar tot, era el que s'ha fet tota la vida: esco­llir el millor. A classe, tot­hom sap qui és el millor jugant a fut­bol. Pot­ser n'hi ha dos, però si n'hi ha un que des­taca, el con­sens és abso­lut. En l'elecció de la Pilota d'Or per part de France Foot­ball, el pre­miat s'acos­tava més a una tria nor­mal que no a una acció de tri­ler.

Avui dia, sota la tutela de la FIFA, la cosa ha mutat força. No vull dir que tin­gui algun dubte que Messi ha de ser l'esco­llit, perquè si qual­se­vol de nosal­tres sortís al car­rer, en qual­se­vol enquesta que féssim en un pati de col·legi, Messi gua­nya­ria.

El pro­ducte de la FIFA ha dut altres orga­nis­mes a pre­miar també els seus, i així ens pre­sen­tem a final del 2015 en un esce­nari en què és estrany que hi hagi un mitjà o una ins­ti­tució que no faci els seus pre­mis, amb cri­te­ris al més arbi­tra­ris pos­si­ble, és clar. Bé, de fet, sovint el gua­nya­dor va lli­gat a la importància que es vol donar al premi, no tant a l'esco­llit. Sí, hi ha qui munta un premi i per donar-li volada en l'escena mediàtica tria un espor­tista o fut­bo­lista de renom perquè la foto o la mini­notícia tin­gui cert cos en el pano­rama mediàtic. El premi és el que menys importa, el que té rellevància és que la ins­ti­tució, qui n'és el direc­tor o qui la pre­si­deix es pugui fer una foto amb el gua­nya­dor.

L'allau de pre­mis està fent que dei­xin de tenir cre­di­bi­li­tat, perquè detec­tem més interès de ter­ce­res per­so­nes per ser pro­ta­go­nis­tes que del pre­miat.

Hi ha, de fet, una altra espe­ci­a­li­tat de pre­mis que és la de no moles­tar el Madrid, i en aquest esce­nari tenim els recent­ment con­ce­dits per la Lliga de Fut­bol Pro­fes­si­o­nal (LFP). En aquesta gala, que té set anys de vida, tot i que la patro­nal del fut­bol fa anys que camina, Messi surt vic­toriós cada any.

En aquesta edició, no obs­tant això, els orga­nit­za­dors han vol­gut dur la per­for­mance a Bar­ce­lona, pot­ser per equi­li­brar i com­pen­sar la fugida d'empre­ses cata­la­nes cap a Madrid. Algú pot pen­sar que com que el Barça havia gua­nyat el tri­plet i per evi­tar que cap blau­grana s'acostés a Madrid, la gala s'havia de fer aquí. Però els dos pri­mers pre­mis de la nit, el del millor defensa i el de millor mig­cam­pista de la lliga pas­sada, van anar a parar a dos madri­dis­tes. La broma va con­ti­nuar amb Cris­ti­ano Ronaldo, dis­tin­git amb el premi de l'afició, con­dició de votació que només sabien els con­su­mi­dors d'una deter­mi­nada cer­vesa. Així doncs, igual que l'any que l'Atlético de Madrid va gua­nyar la lliga, l'LFP va fer l'impos­si­ble per no moles­tar el Madrid.

Ara que, per a inqua­li­fi­ca­bles, els Lau­reus, que van ator­gar el premi a millor equip del 2010 a l'escu­de­ria Brawn el mateix any que el Barça va acon­se­guir sis títols.