Posem-hi que fos, com els insignes David Fernández i Pablo Iglesias –déu escolti les vostres pregàries–,aficionat d'aquest equip, símbol per alguns dels barris obrers de Madrid, del poble castellà, de l'anarquia llibertària hispànica, de la pobresa material i de la riquesa espiritual. Tot això, és clar, si ens tapem una mica el nas pels anys que allò va ser un cortijo de la nissaga Ruiz Mateos, que el primer equip té un patrocinador xinès de dubtosa reputació i que, afegint-se al capitalisme globalitzador, el club ha decidit obrir una franquícia al cor mateix de l'imperi, Oklahoma!

Com a milicià del Rayo, a l'horitzó sempre tindria una imatge utòpica que m'hauria de colpir l'ànima, el capità del meu equip aixecant la lliga de campions després de derrotar les grans potències oligàrquiques europees. El nostre home ho faria, és clar, amb cinc braçalets negres per denunciar les injustícies planetàries i deu llacets a la samarreta per recordar la miserable condició humana, sobretot la dels altres.

El desig d'un Rayo campió d'Europa i campió dels drets humans al mateix temps és legítim, tot i que molts dels seus seguidors, i m'hi sumo, segurament en fem prou amb el sentiment que suposa anar contra corrent, com ho fan els fans del Sankt Pauli, l'exemple sempre citat de club antifeixista, antiracista, antisexista, antihomòfob i anti el que vulgueu.

El Rayo a Espanya és el referèndum, la utopia on la llibertat dels catalans té cabuda, la vana promesa electoral de Podem de resoldre per les bones i democràticament el conflicte català, la gosadia de posar les urnes sense que ningú hagi d'anar a la presó, la imatge d'una abraçada del primer ministre de Madrid i el de Catalunya, el respecte als resultats.

Com a virtual aficionat al Rayo us diria: “Aboneu-nos, que aquesta temporada la farem grossa. Anirem al Bernabéu i ja podeu riure del 2-6; anirem al Camp Nou, ens faran el passadís i cantarem amb l'afició local independència, independència. Remuntarem des de l'últim lloc fins al títol. Ni Florentino, ni Tebas, ni Villar, ni l'Ibex 35, ni la burgesia catalana impediran que finalment la justícia poètica arribi a Espanya. El dia que vingui el Borbó a donar-los la copa, exercim sobiranament un corprenedor minut de silenci en memòria dels caiguts per la república i exigirem sonorament la presència a la llotja de càrrecs electes escollits popularment i no la dels hereus directes d'aquells que van matar els nostres avis i van linxar els nostres pares.”

Qui és el català, doncs, de bona fe que no se sent atret a deixar-ho tot, començant pel mercantilisme blaugrana i acabant pels retalladors corruptes autonomistes que han assecat la nostra terra, per abraçar la causa del Rayo Vallecano o la de Podem, tant se val? Elemental, estimat lector. No tots els camins porten a la illa de Thomas More. Així, ni el Rayo guanyarà la lliga –ni pretén fer-ho– ni Pablo Iglesias serà president a Espanya –ni deixaran que ho sigui–. Abans se solucionarà el conflicte d'Orient Mitjà i s'arribarà a un acord per frenar el canvi climàtic que no pas a una consulta legal.

Resumint, som del Rayo, som collonuts i som solidaris, però guanyar és de covards.