Posem-hi que fos, com els insig­nes David Fernández i Pablo Igle­sias –déu escolti les vos­tres pregàries–,afi­ci­o­nat d'aquest equip, símbol per alguns dels bar­ris obrers de Madrid, del poble cas­tellà, de l'anar­quia lli­bertària hispànica, de la pobresa mate­rial i de la riquesa espi­ri­tual. Tot això, és clar, si ens tapem una mica el nas pels anys que allò va ser un cor­tijo de la nis­saga Ruiz Mateos, que el pri­mer equip té un patro­ci­na­dor xinès de dub­tosa repu­tació i que, afe­gint-se al capi­ta­lisme glo­ba­lit­za­dor, el club ha deci­dit obrir una franquícia al cor mateix de l'imperi, Okla­homa!

Com a milicià del Rayo, a l'horitzó sem­pre tin­dria una imatge utòpica que m'hau­ria de col­pir l'ànima, el capità del meu equip aixe­cant la lliga de cam­pi­ons després de der­ro­tar les grans potències oligàrqui­ques euro­pees. El nos­tre home ho faria, és clar, amb cinc braçalets negres per denun­ciar les injustícies pla­netàries i deu lla­cets a la samar­reta per recor­dar la mise­ra­ble con­dició humana, sobre­tot la dels altres.

El desig d'un Rayo campió d'Europa i campió dels drets humans al mateix temps és legítim, tot i que molts dels seus segui­dors, i m'hi sumo, segu­ra­ment en fem prou amb el sen­ti­ment que suposa anar con­tra cor­rent, com ho fan els fans del Sankt Pauli, l'exem­ple sem­pre citat de club anti­fei­xista, anti­ra­cista, anti­se­xista, anti­homòfob i anti el que vul­gueu.

El Rayo a Espa­nya és el referèndum, la uto­pia on la lli­ber­tat dels cata­lans té cabuda, la vana pro­mesa elec­to­ral de Podem de resol­dre per les bones i democràtica­ment el con­flicte català, la gosa­dia de posar les urnes sense que ningú hagi d'anar a la presó, la imatge d'una abraçada del pri­mer minis­tre de Madrid i el de Cata­lu­nya, el res­pecte als resul­tats.

Com a vir­tual afi­ci­o­nat al Rayo us diria: “Abo­neu-nos, que aquesta tem­po­rada la farem grossa. Ani­rem al Ber­nabéu i ja podeu riure del 2-6; ani­rem al Camp Nou, ens faran el pas­sadís i can­ta­rem amb l'afició local inde­pendència, inde­pendència. Remun­ta­rem des de l'últim lloc fins al títol. Ni Flo­ren­tino, ni Tebas, ni Villar, ni l'Ibex 35, ni la bur­ge­sia cata­lana impe­di­ran que final­ment la justícia poètica arribi a Espa­nya. El dia que vin­gui el Borbó a donar-los la copa, exer­cim sobi­ra­na­ment un cor­pre­ne­dor minut de silenci en memòria dels cai­guts per la república i exi­gi­rem sono­ra­ment la presència a la llotja de càrrecs elec­tes esco­llits popu­lar­ment i no la dels hereus direc­tes d'aquells que van matar els nos­tres avis i van lin­xar els nos­tres pares.”

Qui és el català, doncs, de bona fe que no se sent atret a dei­xar-ho tot, començant pel mer­can­ti­lisme blau­grana i aca­bant pels reta­lla­dors cor­rup­tes auto­no­mis­tes que han asse­cat la nos­tra terra, per abraçar la causa del Rayo Valle­cano o la de Podem, tant se val? Ele­men­tal, esti­mat lec­tor. No tots els camins por­ten a la illa de Tho­mas More. Així, ni el Rayo gua­nyarà la lliga –ni pretén fer-ho– ni Pablo Igle­sias serà pre­si­dent a Espa­nya –ni dei­xa­ran que ho sigui–. Abans se solu­ci­o­narà el con­flicte d'Ori­ent Mitjà i s'arri­barà a un acord per fre­nar el canvi climàtic que no pas a una con­sulta legal.

Resu­mint, som del Rayo, som collo­nuts i som soli­da­ris, però gua­nyar és de covards.