Des del sofà de casa o el seient de l'estadi, critiquem que l'entrenador substitueixi aquell jugador fonamental en l'esquema tàctic per un altre de perfil menor. Després, el tècnic explicarà una evidència que qualsevol persona amb dos dits de front entendrà. En el terç final d'un partit, apareix un factor que des de la comoditat d'espectadors no veiem, però que és cabdal: el cansament físic. És per això que l'entrenador busca en els minuts frescos d'un jugador de menor qualitat allò que creu que ja no li donarà el superclasse extenuat. Per això causa estupor que Luis Enrique desatengués a València aquest manament del manual de l'entrenador, una absència de canvis en la qual, per més que el tècnic digui que s'equivoca qui la interpreti com un missatge de petició de fitxatges, és raonable veure-hi un gest inequívoc, innecessari –el dia abans ja havia deixat clar que era partidari de reforçar l'equip– i, a la vista del resultat, perniciós. Tres dies abans, Luis Enrique ja havia fet parlar d'una fotesa evitable en acabar amb deu per voluntat pròpia contra el Villanovense, desacreditant així la màxima que el Barça tracta el rival amb tot el respecte fins a l'últim segon d'una golejada. Malgrat la coincidència, aquest escrit no va de substitucions no fetes, sinó de petits detalls que fan grans diferències. Luis Enrique va guanyar el triplet en el seu primer any i està ben posicionat per lluitar per tot en el segon, evolucionant ara, a més, un futbol millorable l'any passat malgrat el triple èxit. Però tot i així, grinyola situar ja l'asturià a l'altar dels grans entrenadors del Barça, reservat a qui ha dominat tant allò gran que escriu la història com allò petit que la grandesa del club no permet menystenir. Deixar-se dos punts mentre envies un missatge a la directiva o dir que tornaries a fer el que s'ha llegit com un menyspreu a un rival modest són coses que allunyen Luis Enrique de l'altar major. Quan canviï la tossuderia pel detall, hi accedirà.