L'expedient X de Luis Enrique
La trajectòria de l'asturià al capdavant de l'equip és de nota. Un triplet la temporada de la seva estrena i, en la segona, de moment, una supercopa d'Espanya guanyada, un mundial de clubs a punt de caramel, líders en la lliga, classificats per als vuitens de la Champions i amb la copa en el punt de mira una vegada el Madrid ha quedat fora de combat. Realment és difícil millorar aquests registres.
Luis Enrique ha après a còpia de cops. Va fugir dels laterals que vivien com a extrems, dels migcampistes exclusivament triatletes i dels davanters que s'acumulaven per dins fins a eliminar els seus propis espais per trobar millors solucions, totes, més properes al mètode que ha convertit el Barça en el referent futbolístic mundial de les darreres dues dècades i mitja. Tot al servei de la gran troballa: el tècnic ha aconseguit casar tres futbolistes excepcionals fins a convertir-los, probablement, en la millor davantera de la història del futbol. Fer que Messi tornés a la banda després de la seva eclosió amb Pep Guardiola com a fals 9, que Luis Suárez marxés de l'extrem dret per desenvolupar la feina que sempre havia fet sense que Leo s'ho mirés malament i, finalment, introduir Neymar en la dinàmica de la davantera després del desastre de Martino són aportacions al club tan glorioses que se'n parlarà pels segles dels segles. De la mateixa manera que s'imputava a Luis Enrique el descontrol inicial, caldrà donar a l'asturià tot el mèrit de l'encert final.
Que Messi, Neymar i Suárez surtin cada dia junts a la gespa del camp d'entrenament Tito Vilanova, que s'ho passin bé, juguin bé, facin gols, baixin de l'autocar plegats i se'n vagin a sopar també junts és inaudit en la història d'aquest esport. Les enveges entre els cracs han fet anar en orris molts projectes que havien de ser magnífics, i aquest, amb Luis Enrique d'entrenador, està funcionant més que bé. L'èxit ha necessitat temps, però ha acabat sent èxit.
L'encert en allò tan difícil, en canvi, contrasta amb el que li està passant amb els joves. Luis Enrique va optar per la disciplina i l'ordre de Munir i Sandro abans que pel talent rebel de Gerard Deulofeu o la singularitat d'Adama Traoré. Sense color pel que fa al talent. Els uns són bons minyons i els altres requereixen més atencions però poden provocar, per les seves característiques, reaccions dels aficionats. Ara mateix, Munir i Sandro viuen a la corda fluixa i Luis Enrique vol Nolito. I Gerard Deulofeu i Adama Traoré han deixat la disciplina del Barcelona a canvi de diners.
La setmana que Juan Cámara ha debutat amb el primer equip en la Champions jugant de lateral esquerre, el club prepara la sortida d'Alejandro Grimaldo, el titular del B, fill de la casa, un altre caràcter rebel que Luis Enrique ha decidit no domar. Sense color pel que fa al talent, un cop més. Que curiós que gent com ell, personalitats difícils amb un talent indiscutible, no motivin la seva feina. Una pena. Per als jugadors i per al Barça.
Eleccions espanyoles
Amb Catalunya per tot arreu i amb un tractament unànime: som com les velles colònies. A callar i a obeir. És clar? Tenim pressa.