El no-lladre florentí
Se sap que el 1513, Maquiavel recomanava al cap de la Senyoria de Florència, Llorenç de Mèdici, que un príncep, si no podia ser estimat, havia de ser temut i que havia de demostrar el seu poder “tirant pel dret” si no podia amagar la deshonra dels vicis que el perdrien. Ja es veu, doncs, que a la llotja del Bernabéu, jugar a fer de Mèdici ha arraconat el Monopoly, perquè la deshonra que no s'hi amaga és el ridícul que s'hi nega; i aquest tirar pel dret no és sinó la versió moderna d'una rondalla que ens fa la llotja del Madrid tan transparent com la vitrina d'un terrari.
Faria bé, el senyor Florentino Pérez, de recordar la imatge de Paco Llorente corrent amb el braç en cabestrell al partit de la copa d'Europa de l'1 de novembre de 1989 contra el Milà, o el vergonyós 1 abril de 1998, quan en un partit de Champions contra el Borussia de Dortmund els seus Ultra Sur van trencar una porteria i el món va observar estupefacte com una quadrilla improvisada n'encimbellava una de barri en un camió d'andròmines i desfilava entre flaixos policials pel mig de la Castellana. No cal, per tant, amagar el ridícul d'aquest any, des del cas Egea fins a l'alineació de Txérixev, com un cúmul d'errors aliens a una manera de ser o de comportar-se si no es tracta d'una fugida cap endavant per demostrar un poder intimidatori. Perquè aquest senyor, cal recordar-ho, tenia el poder, en plena capital d'Espanya, de requalificar per a l'especulació immobiliària terrenys immensos inicialment destinats a la pràctica esportiva; de fer sortir, en plena crisi i retallades, 1.350 milions d'euros de l'erari públic cap a la seva cartera, i d'imposar al Real Madrid CF uns estatuts draconians que el perpetuen.
Faria bé, el senyor Florentino, de llegir, en la seva solitud, El vestit nou de l'emperador i temperar el seu posat egòlatra, perquè aquest tirar pel dret maquiavèl·lic el despulla i el fa pobre.