Aconseguir el cent per cent de la intensitat física és relativament fàcil per a un futbolista professional perquè depèn sobretot de la voluntat i de la preparació diària. És allò que simplificat i resumit coneixem com l'actitud. És exigible. La intensitat mental és una altra cosa. Un pot córrer molt, posar el peu, deixar-s'hi la pell i, en canvi, decidir malament, calcular malament o simplement pensar o executar tard. Això no depèn tant de la voluntat com de la capacitat de concentració, que també s'entrena, però que depèn de fets no voluntaris com la major o menor tensió o motivació que genera una situació, partit o competició. Després que el Barça ho guanyés tot la temporada passada –copa, lliga i Champions–, la gestió de la motivació dels futbolistes és una de les claus que marcarà el llistó de l'equip aquesta temporada. D'entrada perquè hi ha més objectius: la supercopa d'Europa, el ple de sis copes en un any, un mundial de clubs, ser el primer equip a guanyar dues Champions seguides o repetir en la lliga. Si estiguéssim parlant de Supermans, Luis Enrique només hauria de témer la kriptonita, però són humans. L'acumulació de reptes amb l'exigència màxima (guanyar sempre, guanyar-ho tot) acaba passant factura. Les rotacions, la competència interna i els elements de motivació extres són les armes de l'entrenador per regular aquest desgast, però no sempre es pot amb tot. Les supercopes a principi d'agost han condicionat el físic dels jugadors. La sanció FIFA i les lesions han restat marge als jugadors i sobretot a l'entrenador. I al final mai serà el mateix jugar un mundial de clubs que un partit de lliga o un de Champions que no decideix res. Que el Barça hagi empatat tres partits seguits justament entre el Bernabéu i el Japó no és pura coincidència, més enllà que la lesió de Neymar i el retorn progressiu de Messi hi hagin ajudat. Però a Yokohama serà diferent. Allà la desconnexió és impossible.