Escrivia la setmana passada sobre la necessitat d'aprendre. En aquell cas volia dir del Madrid. Sempre hem criticat del Real Madrid la seva fatxenderia, que pensi que ho té tot fet d'entrada, la seva supèrbia quan guanya i el seu mal perdre quan deixen de fer-ho, a la qual cosa no s'acostumen, tot i que ja dura uns quants anys. El tema era que el Barça havia d'aprendre dels errors madridistes i no deixar-se portar pels moments bons com si tot estigués ja fet, perquè no era el cas. Demanava compromís als jugadors i al cos tècnic i seny a la directiva per no donar res per guanyat, perquè la lliga és llarga i la copa i la Champions acaben de començar. Van empatar a València jugant bé i, com si no n'haguessin après, van empatar a casa amb el Deportivo. El Barça va pensar que amb el 2-0 ja ho tenia tot fet i es va deixar anar. Potser és humà, però estem parlant d'un equip que vol fer història, i quan et poses a fer història no s'hi val la relaxació ni les febleses humanes. O sigui que el Barça va perdre dos punts. La derrota del Madrid a Vila-real sembla que ho hagi arreglat tot, i el cert és que va ser una mica un fart de riure veure com, empatant a casa, s'avantatjava d'un punt més el màxim rival. Sí sí, es pot riure, però els quatre punts que s'han quedat pel camí entre l'empat a Mestalla i l'empat contra els gallecs, valdrien mitja lliga. Perquè el Madrid ha fallat, certament, però l'Atlético, no, i ara ja està empatat a punts amb el líder: el Barça.

Dit això, que no es pot donar res per guanyat mai, l'estat d'ànim blaugrana ha de canviar. Els tenim a Yokohama, i al Japó per aquestes dates s'hi ha d'anar per guanyar el mundial de clubs, no per a cap altra cosa. Ja tenim l'experiència del dream team, que hi va anar de vacances i va tornar amb la cua entre cames després de caure contra el São Paulo de Tele Santana. Costa tant jugar un mundial de clubs, que no té cap explicació no deixar-se la pell en cada un dels minuts de cada un dels partits. Per tant, al Japó, només val guanyar el mundial, precisament per la dificultat de poder jugar aquesta competició que requereix haver guanyat la Champions. I la Champions no es guanya cada dia. Certament, les dues darreres experiències van ser profitoses, tot i que contra l'Estudiantes es va patir de valent. No així contra el Santos de Neymar. Però en espera de saber si caldrà jugar o no contra el River en la final, el Barça primer ha de guanyar demà el Guangzhou de Luiz Felipe Scolari. O sigui que cal anar per feina i no reservar-se per a una hipotètica final. La final caldrà guanyar-la quan es jugui, però primer cal arribar-hi. D'acord, és la base del futbol, però de vegades els que estan al cel futbolístic han de tocar de peus a terra. En aquest sentit, reconforten declaracions com les de Sergio Busquets, un jugador clau tant dins com fora del camp per la manera com juga i per la manera com parla. La lliga ha de quedar al marge i ara només toca el mundial de clubs. Els que hi són volen guanyar-lo i el Barça té un gran equip, justet de jugadors, però un gran equip. Ara bé, només guanyarà el seu tercer mundial de clubs si ho demostra al camp. Doncs d'això és tracta. I després ja hi haurà temps per a la copa, la lliga i la Champions. És el que té ser el Barça, que sempre ha d'anar a totes.