El nuvi romanès
Galca ha aterrat de manera sobtada a l'Espanyol. En 24 hores la directiva fulminava Sergio González i, coses de la vida, apostava pel seu company d'habitació quan tots dos vestien de curt a Montjuïc. Divuit mesos ha durat el tècnic de l'Hospitalet a la banqueta. Un període en què els aficionats i els jugadors han passat de l'enamorament total i absolut de la figura del riberenc a la desafecció més absoluta. És un procés natural en el món del futbol, però el desenllaç s'ha precipitat per la força del vestidor. No cal enganyar-se gaire per adonar-se que els futbolistes han estat la palanca final del canvi. Ells, disconformes per la manera de jugar de l'equip, van precipitar la sortida del tècnic. El nucli dur de la plantilla havia perdut la confiança en l'entrenador per decisions massa arbitràries i sense sentit. Res de nou. És el cicle atàvic del futbol. Els veritables artistes, els gladiadors d'aquest circ romà modern, són els jugadors. Ells són principi i final, passa en tots els clubs: grans i petits, amb més o menys potencial econòmic. El Chelsea acaba de fer fora Mourinho i tot fa indicar que Rafa Benítez podria acabar fent les maletes en qüestió de setmanes per la seva mala relació amb els futbolistes del Madrid. Això no vol dir que tots els tècnics que marxen d'un club ho fan pel pes del vestidor, però és evident que la gestió d'un entrenador d'elit depèn de la gestió dels egos dels futbolistes. D'aquests jocs d'equilibris i de la justícia amb què apliqui les seves mesures, dependrà, en gran part, el seu futur a la banqueta. L'any passat Sergio tenia un element clau al vestidor: Sergio García. Ell li va facilitar la gestió interna del grup. Ara Galca sap que haurà de treballar amb mà esquerra i a contrarellotge per rellançar l'equip. És el nuvi romanès de l'afició. Acaba d'aterrar i tothom l'estima, el cobeja i l'escolta. És el període de garantia que dóna la novetat, fins que se li comencin a veure els defectes i les dèries.