Senyor talent

Sense Messi i Ney­mar, el Barça s'huma­nitza. És clar. Això també li pas­sa­ria a un Real Madrid sense els gols de Cris­ti­ano Ronaldo i Ben­zema; al Bayern, sense l'efec­ti­vi­tat de Lewan­dowski i Müller; a la Juven­tus, sense la força de Pogba i els gols de Dybala; al PSG, sense Ibra­hi­mo­vic i Cavani... I seguiríem així sense parar fins a arri­bar als equips més petits, perquè el sor­pre­nent Eibar tam­poc seria el mateix sense Saúl Berjón i Borja Bastón.

L'inici del par­tit con­tra el Guangz­hou va fer evi­dent que quan un equip vol gua­nyar un altre que defensa amb deu fut­bo­lis­tes al dar­rere de la pilota neces­sita un ele­ment bàsic i dife­ren­ci­a­dor entre els bons equips i els excel·lents: el talent. El parai­gua habi­tual, el sis­tema de joc, ser­veix per man­te­nir l'hege­mo­nia en el par­tit pos­seint la pilota i domi­nant ter­ri­to­ri­al­ment el con­trari. Ara bé, per gua­nyar el par­tit, per tro­bar l'espai just per fer la pas­sada gua­nya­dora, per posar en perill la por­te­ria rival, per fer gols... calen aspec­tes que tenen a veure amb més coses que amb el mètode fut­bolístic. La inter­pre­tació del fut­bol que fa Messi i la seva capa­ci­tat per fer gols més la ima­gi­nació de Ney­mar i, també, la seva faci­li­tat gole­ja­dora con­for­men una fórmula impos­si­ble de copiar. Con­tra els xine­sos, el Barça va bus­car més que mai els xuts des de la llarga distància (així va arri­bar el pri­mer gol) i la com­bi­nació entre Ini­esta i Suárez, l'única pos­si­ble entre dos juga­dors dife­rents. I així va arri­bar el 2-0. Excep­ci­o­nal Don Andrés i sublim l'uru­guaià. Talent al ser­vei de la causa.

I aquí ens que­dem. Aquest és el camí i hau­ria de ser inne­go­ci­a­ble: el de la selecció de juga­dors per for­mar part de les plan­ti­lles del plan­ter perquè crei­xin amb el mètode, però també amb la lli­ber­tat de desen­vo­lu­par la ima­gi­nació que els per­meti sobre­viure en un futur món pro­fes­si­o­nal. En la base, massa sovint, això no passa, perquè encara hi ha qui busca el resul­tat imme­diat a canvi de la for­mació. Un camí que també depèn d'estar pen­dent del mer­cat mun­dial dels 16 als 20 anys (anys en què la FIFA per­met els fit­xat­ges inter­na­ci­o­nals de juga­dors euro­peus i de fora), perquè lamen­ta­ble­ment la for­mació no pro­du­eix fut­bo­lis­tes dife­rents de manera per­ma­nent (només fal­ta­ria!) i, a més, els entre­na­dors no arris­quen en les seves ali­ne­a­ci­ons quan es tracta de donar sor­tida a aquest talent jove. I final­ment, també tot depèn del con­trol del mer­cat local: diu el mes­tre Lau­re­ano Ruiz que hi ha un 10% de juga­dors de ter­cera divisió, un 20% de segona B (el Barça B acaba de fit­xar un nano del Cor­nellà, Xemi) i un 30% de segona A (n'ha fit­xat també un de l'Alme­ria, Romera) que podrien jugar a pri­mera perquè tenen talent.

Ini­esta i Suárez han posat el Barça en la final del mun­dial. Un avís per als ges­tors: a fut­bol, s'hi juga amb el cer­vell i s'uti­lit­zen els peus. Per això el talent va al davant de tot. A córrer i ser bo tàcti­ca­ment s'hi arriba sense gai­res difi­cul­tats, però a mar­car les diferències a còpia d'intel·ligència i peu només hi arri­ben qua­tre. Que l'ordre de la supe­ri­o­ri­tat sigui clara i que els juga­dors de talent no s'esca­pin.