En les èpoques magres sovint s'acusava els seguidors del Barça de madriditis. Per alguns comentaristes madridistes era, àdhuc, la versió esportiva del “victimisme” polític. No deixava d'haver-hi una part de raó, perquè davant la manca d'èxits esportius alguns culers s'obsessionaven amb els èxits del considerat durant la dictadura l'equip del règim. I, sobretot, es queixaven dels àrbitres, del deslleial tracte federatiu, del favoritisme institucional, dels tripijocs sempre en benefici del mateix... I, certament, també hi havia una gran part de raó, perquè els abusos existien –i segueixen existint–, però, tampoc cal perdre de vista que els errors arbitrals són humans i no sempre fruit d'una conspiració. És clar que gat escaldat de l'aigua fuig i són encara recents els temps en què el club patia una discriminació institucional gens dissimulada.

Era preocupant que aquesta obsessió pel Real Madrid fes perdre capacitat d'autocrítica, perquè, més enllà de tot el que s'ha assenyalat, també hi havia els errors propis, les ineficiències, les limitacions. La madriditis es convertia així en una obsessió perversa que impedia fer les crítiques i les rectificacions necessàries. I, en aquest sentit, el 2015 ha estat un gran any. De fet, el segon any de més èxits en la història del club: cinc títols de sis possibles, només superat pels sis títols del 2009.

Però el 2015 ha estat un gran any, sobretot, perquè ha consolidat una tendència que ja s'albirava l'any passat i en els anys de Pep Guardiola: els seguidors del Barça no viuen obsessionats amb el que faci o deixi de fer el Reial Madrid o amb si els àrbitres li xiulen bé o malament. Al contrari, sembla, com diria Valdano, que les “urgències històriques” s'han traslladat al màxim adversari, només cal escoltar o llegir determinats mitjans simpatitzants de l'equip blanc.

Des de fa una dècada i mitja, en aquests entorns es viu una veritable barcelonitis que s'ha acrescut quan l'anunciat fi de cicle que pronosticaren amb la marxa de Pep Guardiola no només no s'ha produït sinó que l'equip i el sistema de joc s'han renovat fins a assolir uns nivells d'eficàcia i de joc envejables.

El Barça i els seus èxits obsessionen la directiva de Florentino Pérez, que a base de talonari i de canviar entrenadors no aconsegueix ni fer un equip de guanyador ni estabilitzar una plantilla que sembla profundament dividida i de mala gaita amb Rafa Benítez. Però tant se val, perquè l'obsessió s'ha fet ja malaltissa i sempre hi ha excuses per explicar els èxits del Barça, la cohesió de la plantilla, l'alegria i la companyonia amb què es juga, el bon joc i els resultats. Un bon any, en definitiva, i un 2016 que pot ser encara millor ara que ja es poden incorporar nous jugadors i que en els entorns madridistes persisteix l'obsessió pel Barça, la barcelonitis.