Sancions, eleccions... i amnistia
Ara que Arda Turan, Aleix Vidal, la promesa coreana Seung Woo Lee i setanta-un altres joves futbolistes ja juguen, sembla que ja haguem oblidat quina era la gran esperança del Barça per evitar que la sanció de la FIFA tingués efecte fins a l'últim dia, com finalment ha passat. L'esperança era que les eleccions a la presidència de la FIFA del 29 de maig obrissin la porta a una amnistia que potser s'hauria fet efectiva si l'ens futbolístic internacional no hagués quedat, en renunciar Blatter quatre dies després de ser reelegit, en una situació d'interinitat que ara té a tocar el final. El 26 de febrer hi ha de nou eleccions i, per tant, noves esperances que el foc nou inclogui perdons anticipats. Veient que el Madrid i l'Atlético –investigats des de feia vuit anys– han estat sancionats just en vigílies electorals, i recordant l'amnistia que mai no va arribar al Barça, m'esperaré una mica abans d'afegir-me al corrent d'opinió que veu en la sanció als dos clubs madrilenys la prova fidedigna que la mà negra anunciada per Josep Maria Bartomeu era una visió. Jo tampoc vaig aplaudir que el president del Barça parlés de conxorxes, perquè no és feina seva dir-ho, sinó fer que el club treballi més i millor que ningú a fi que les conxorxes no trobin escletxes per on colar-se, però d'aquí a creure que una flor fa estiu hi ha un abisme. Si el febrer del 2017 el Madrid i l'Atlético han complert la sanció íntegra, llavors sí, podrem dir que no hi havia greuge comparatiu en aquest cas, però només en aquest. Perquè res que els passi al màxim rival i al seu veí no ens farà desistir de continuar recordant, pesi a qui pesi, veritats com que el Barça ha estat històricament perseguit pels poders fàctics espanyols com a estendard del catalanisme, que el moment que vivim al país és terreny abonat per a nous setges i que el Madrid és d'algú tan influent com per fer que els seus fracassos empresarials els paguem entre tots. Cosa per a la qual cal tenir-la molt llarga, la mà.