Una obscenitat

A Messi el van reti­rar en el des­cans del par­tit que ini­ci­ava la sèrie con­tra els lle­ons, aquests que també cre­uen, com altres espècies, que repar­tir lle­nya és una bona alter­na­tiva al fut­bol quan el rival juga més i a ells no els deixa jugar. El van reti­rar i no va pas­sar res. Bé, sí, van pas­sar qua­tre gols més del Barça. I el mateix val per al segon de la sèrie. En ter­mes de fer­vor culer, la feli­ci­tat, a més de veure jugar Messi, també és això. Recor­dar els esglais que abans pro­vo­cava cada petit ensurt del més gran, i com­pa­rar-los amb la tran­quil·litat d'espe­rit amb què s'afron­ten ara. La feli­ci­tat és que Messi no hi sigui i ser capaç de recrear-se igual amb els mala­bars i l'equi­li­brisme amb què Ney­mar fa treure les urpes als que, pura impotència, jus­ti­fi­quen agres­si­ons perquè se'ls pixa, o perquè som­riu, argu­ments tan sòlids com el seu fut­bol de con­tacte sense tacte. La feli­ci­tat és des­ter­rar l'ai-ai-ai i el pati­ment i aban­do­nar-se, en canvi, a l'entusiàstica passió de Suárez, gole­ja­dor pre­mium pels segles dels segles, i com­pro­var que surt Turan i que la seva entesa amb la resta d'artis­tes és cris­tal·lina i pura com cada movi­ment i com si hagués jugat sem­pre al Barça, i no en aque­lla escola de gla­di­a­dors roca­llo­sos que diri­geix Sime­one. Turan ara ha arri­bat a casa, i Ini­esta va tor­nar l'any pas­sat i va ser per que­dar-se, i felicíssims de cons­ta­tar-ho. Com de no parar de des­co­brir que Bus­quets segueix sent sem­pre encara millor del que recordàvem, per difícil que sem­bli. I que Sergi Roberto, al qual qui més qui menys ja anava aco­mi­a­dant, juga ara del que sigui, com si li hagues­sin trans­fe­rit cèl·lules mare d'aquell tot ter­reny que va ser el seu entre­na­dor, i jugui del que jugui, juga com els àngels, versàtil com ho és ara com mai aquest Barça voraç, exqui­sit i ful­gu­rant.

La feli­ci­tat és com­pro­var que Aleix Vidal és relleu i també rival per a Alves, que haurà d'afi­nar-se tant com afi­nat està Piqué i afi­nada està l'orques­tra. I ser cons­ci­ent que el pro­per par­tit, amb o sense Messi, s'afron­tarà amb aquests ani­mals vir­tu­o­sos i auto­e­xi­gents com tota fil­harmònica. I que així s'afron­tarà la segona part de la tem­po­rada, amb recur­sos que ten­dei­xen a infi­nits.

La feli­ci­tat és, també, haver-nos obli­dat ja dels retrets al tècnic ati­ats perquè ens cau mala­ment i camu­flats d'esforços per pre­ser­var les essències, i dels debats sobre si l'equip, un acordió, s'estira massa. I no sen­tir gens la direc­tiva, calla­deta i assu­mint que millor que només se sen­tin els col­pe­jos de la pilota, el xiu­let que fa quan esguerra l'aire a velo­ci­tat supersònica, el remor de l'emoció amb cada jugada, els brams d'esclat amb cada gol i, si escau, el bro­git que ara sac­seja l'etern rival, que ja se sap que és sem­pre també motiu de joia.

Pot ser que la feli­ci­tat, aquesta feli­ci­tat embri­a­ga­dora i obs­cena que amara els culers, sigui un plaer efímer. I embru­ti­dor. Però men­tre dura, cal esprémer-la, refre­gar-s'hi, tacar-se. Per a la feli­ci­tat, val allò que deia Woody Allen del sexe: que només és brut quan es prac­tica bé.