A Messi el van retirar en el descans del partit que iniciava la sèrie contra els lleons, aquests que també creuen, com altres espècies, que repartir llenya és una bona alternativa al futbol quan el rival juga més i a ells no els deixa jugar. El van retirar i no va passar res. Bé, sí, van passar quatre gols més del Barça. I el mateix val per al segon de la sèrie. En termes de fervor culer, la felicitat, a més de veure jugar Messi, també és això. Recordar els esglais que abans provocava cada petit ensurt del més gran, i comparar-los amb la tranquil·litat d'esperit amb què s'afronten ara. La felicitat és que Messi no hi sigui i ser capaç de recrear-se igual amb els malabars i l'equilibrisme amb què Neymar fa treure les urpes als que, pura impotència, justifiquen agressions perquè se'ls pixa, o perquè somriu, arguments tan sòlids com el seu futbol de contacte sense tacte. La felicitat és desterrar l'ai-ai-ai i el patiment i abandonar-se, en canvi, a l'entusiàstica passió de Suárez, golejador premium pels segles dels segles, i comprovar que surt Turan i que la seva entesa amb la resta d'artistes és cristal·lina i pura com cada moviment i com si hagués jugat sempre al Barça, i no en aquella escola de gladiadors rocallosos que dirigeix Simeone. Turan ara ha arribat a casa, i Iniesta va tornar l'any passat i va ser per quedar-se, i felicíssims de constatar-ho. Com de no parar de descobrir que Busquets segueix sent sempre encara millor del que recordàvem, per difícil que sembli. I que Sergi Roberto, al qual qui més qui menys ja anava acomiadant, juga ara del que sigui, com si li haguessin transferit cèl·lules mare d'aquell tot terreny que va ser el seu entrenador, i jugui del que jugui, juga com els àngels, versàtil com ho és ara com mai aquest Barça voraç, exquisit i fulgurant.

La felicitat és comprovar que Aleix Vidal és relleu i també rival per a Alves, que haurà d'afinar-se tant com afinat està Piqué i afinada està l'orquestra. I ser conscient que el proper partit, amb o sense Messi, s'afrontarà amb aquests animals virtuosos i autoexigents com tota filharmònica. I que així s'afrontarà la segona part de la temporada, amb recursos que tendeixen a infinits.

La felicitat és, també, haver-nos oblidat ja dels retrets al tècnic atiats perquè ens cau malament i camuflats d'esforços per preservar les essències, i dels debats sobre si l'equip, un acordió, s'estira massa. I no sentir gens la directiva, calladeta i assumint que millor que només se sentin els colpejos de la pilota, el xiulet que fa quan esguerra l'aire a velocitat supersònica, el remor de l'emoció amb cada jugada, els brams d'esclat amb cada gol i, si escau, el brogit que ara sacseja l'etern rival, que ja se sap que és sempre també motiu de joia.

Pot ser que la felicitat, aquesta felicitat embriagadora i obscena que amara els culers, sigui un plaer efímer. I embrutidor. Però mentre dura, cal esprémer-la, refregar-s'hi, tacar-se. Per a la felicitat, val allò que deia Woody Allen del sexe: que només és brut quan es practica bé.