La el Laboral Kutxa no és una plantilla amb la qual Josean Querejeta decidís voluntàriament anar als confins del món, però sap bé l'apoderat del Baskonia per on plou al Buesa Arena i que aquesta és la millor de les plantilles que a dia d'avui pot tenir el seu club. I ho accepta, accepta la realitat i no plora i com sempre dorm més aviat poc. I a treballar.

Fa temps que menys Querejeta i els aficionats tot i sobretot tothom té un preu, al Baskonia, un preu raonable no pas per a ell, que també fa temps que no està en disposició de posar-lo, sinó raonable per alguna persona de bona fe que estigui disposat primer a fixar-lo (també de bona fe) i després a pagar-lo. Venint de la temporada que venia l'equip, l'estiu passat tot just es va gratar algun cèntim per Iverson i, sense més vendes, no hi va haver ingressos i les ofertes que es van fer per completar la plantilla els jugadors se les escoltaven –perquè és el Baskonia i perquè encara hi ha gent respectuosa al món–, però després signaven per equips que no jugaven Eurolliga –o fins i tot ni l'Eurocopa–. I a Zurbano s'ho van haver de muntar amb vuit jugadors de la temporada passada i amb quatre de nous que, llevat del que resolia la legalitat en la quota d'homes de formació, no eren ni la primera ni la segona ni la tercera opció en la llista d'aspiracions.

Es va acceptar la realitat i es va confiar brides i estreps a un tècnic que coneixia la casa i la lliga i que té prou desenvolupat aquell punt d'irreductibilitat de l'entrenador balcànic. No tant com Ivanovic, per desfici de Querejeta, però aquí ningú es queixa ni plora i tothom penca. I és treballant que es va creuar en el camí un pivot grec amb traça i dots, que fatiga en el tracte diari i amb tics bipolars, però que va venir per quatre euros –i a fer festes i endavant, passi passi que veurà el piset.

I per posar en una adequada perspectiva la geografia de la sorpresa que és enguany el Laboral Kutxa, convé fer memòria de la temporada passada, d'un exercici amb 22 jugadors i un parell d'entrenadors donats d'alta, sense lloc en la copa ni cap triomf fora de casa en la primera volta de la lliga i amb prou feines un en l'Eurolliga. Convé no oblidar-ho i encarar-ho amb el 14-3 amb sis trumfos lluny de Vitòria en la lliga actual, amb el fet de ser cap de sèrie en la copa i amb el 8-6 amb dos triomfs de visitant en l'Eurolliga, amb una posició ferma en el grup més dur del Top 16 que la gent, inclòs el mateix Querejeta, recorda. Els resultats d'un joc executat a tota velocitat, amb intensitat, escurçant les possessions i movent-se en els 85 punts per nit. Acceptant el peatge de les pilotes perdudes i la dificultat per controlar el rebot, però amb una defensa que llevat dels tirs lliures punteja tots els tirs del rival i li corregeix totes les línies de passada, suant com a mules sota el sol d'agost per ser el segon equip que menys punts encaixa per possessió en l'ACB i el tercer que deixa el rival amb un menor percentatge de tirs de camp en l'Eurolliga.

Vitòria torna a trempar i tot es pot millorar, que diria aquell, però al Buesa Arena ha tornat alguna cosa del passat. Es treballa i no es plora i si bé l'hora de la veritat encara ha d'arribar, Querejeta somriu en la intimitat perquè amb el que es porta jugat ja sap que aquest estiu seran més d'una i de dues les persones de bona fe disposades a fixar i a pagar un preu raonable per algun dels seus jugadors amb contracte.