No sé com s'arriba a la con­clusió que el Barça té, en el per­cen­tatge que es vul­gui, la lliga al sarró. Deu ser la defor­mació d'un caràcter poruc per haver vist lli­gues per­du­des quan esta­ven força lli­ga­des, que fa que ara, quan fal­ten setze par­tits perquè acabi la segona volta, només es pugui arri­bar a una con­clusió: que al Barça li que­den dis­set par­tits per cloure la lliga, ja que en té un de pen­dent, con­tra l'Spor­ting.

I no és pel res­pecte que encara influ­eix el Madrid amb les gole­ja­des que va repar­tint en els seus par­tits de caire amistós al Ber­nabéu aquest dar­rer mes, sinó perquè s'ha de tenir un punt de vista més acu­rat, i res­pectuós, amb els rivals.

Entenc la pujada d'adre­na­lina que va supo­sar el 2-1 con­tra l'Atlético dis­sabte, ja que el Barça es treia de sobre el prin­ci­pal rival i el col·locava a tres punts, a banda de la diferència pels par­tits entre tots dos, però des de quan està escrit que aquest mínim avan­tatge quan encara queda mitja lliga per jugar-se atorga tanta con­fiança per estar con­vençut que està tot escrit en el cam­pi­o­nat? És sor­pre­nent.

Si des de Bar­ce­lona s'envia aquest mis­satge, que no sor­pren­gui que hi hagi rivals que afe­gei­xin més inten­si­tat de la que ja abo­quen quan juguen con­tra el campió d'Europa per fer-se res­pec­tar. Que mala­ment li queda ser pre­sumptuós, al bar­ce­lo­nista, que sem­pre ha cri­ti­cat i rene­gat d'aquests aires en els seus rivals, espe­ci­al­ment en el Madrid. Quina ràbia que feia que un madri­dista es vanés de les lli­gues i les copes d'Europa, perquè ara el culer es dis­fressi d'aquest tarannà tan poc espor­tiu.

Insis­teixo, qui més patirà aquesta arrogància que tot està ja fet seran els juga­dors del Barça, ja que els seus rivals els recor­da­ran en cada minut que la lliga se l'han de gua­nyar en cada par­tit. Farà bé, perquè ho farà, Luis Enri­que d'obviar les llo­an­ces que li arri­ba­ran i els posats vic­to­ri­o­sos de l'entorn, tot just en un moment en què ja s'ha acti­vat el compte enrere per asso­lir el rècord de par­tits seguits sense per­dre –que tot just està a tres–, per superar el regis­tre que fa cinc any va esta­blir el Barça de Josep Guar­di­ola, amb 28 duels seguits sense conèixer la der­rota.

Cal subrat­llar aquest fet, però si es pogués arri­bar a batre aquest rècord d'estar-se quasi trenta par­tits sense per­dre arri­ba­ria en un moment sor­pre­nent, tenint en compte el com­pacte calen­dari que li ha tocat al Barça després de gua­nyar el mun­dial de clubs al Japó, amb la càrrega que també va com­por­tar aquest viatge i l'estada al con­ti­nent asiàtic.

Bé doncs, des de lla­vors, només hi ha la taca de l'empat en la lliga con­tra l'Espa­nyol (0-0), que s'afe­geix a les nou victòries que l'han acos­tat més a la final de la copa del Rei i que l'han ubi­cat en soli­tari en el lide­ratge de la lliga.

Fa una mica més d'un any, el Barça inten­tava superar un intent de crisi espor­ti­voins­ti­tu­ci­o­nal i la visita de l'Atlético va ser­vir per ini­ciar la marxa cap a un horitzó en què espe­rava el tri­plet. Un altre cop l'arri­bada de l'Atlético ha ser­vit per donar una empenta al Barça. L'única diferència és que aquest cop la victòria no era per sal­var ningú, sinó per aug­men­tar la con­fiança un graó més.