Diu Marcus Slaughter que no consentirà que s'embruti el seu nom arran del presumpte fals passaport guineà (que en l'ACB vol dir no ocupar plaça d'estranger) amb què va jugar el tram final del curs passat amb el Madrid. Seria més fàcil fer-li costat si ho hagués dit quan va transcendir que ell i Andy Panko, aleshores al Fuenlabrada, tenien el mateix número de passaport, primera punta visible d'un iceberg que algú va intentar evaporar propiciant la sortida de Slaughter cap al nou ric Darussafaka d'Istanbul i l'exili de Panko al Nancy. Manifestada ara, la preocupació de Slaughter pel seu bon nom sona més a allò tan conegut de matar el missatger (gran treball de La Vanguardia i Mundo Deportivo) que no pas a l'interès real d'anar al fons de la qüestió. Un fons que no seria només arribar fins als autors d'una trampa de la qual el jugador pot ser culpable o víctima, sinó el de qüestionar-se per què sent l'esport una expressió universal del món global encara cal recórrer a la nacionalització d'esportistes per fer-los jugar. Per què l'ACB manté quotes de procedència dels jugadors? Òbviament, per protegir la selecció i, així, la bandera estatal, vell mur que condiciona tota l'organització de l'esport. La nacionalització fraudulenta d'un esportista és germana del mateix mal que fa aturar les competicions de clubs d'handbol, waterpolo i futbol sala per la disputa de campionats de seleccions, basades en la discriminació per nacionalitat: digue'm d'on ets i et diré amb qui jugues. Aplicat a un barri, seria un gueto. Però hi ha algun oasi esperançador. Sense anar més lluny, el cas Slaughter no desposseiria el Madrid de l'Eurolliga, que ha abolit qualsevol condicionant d'origen dels jugadors des de la mateixa filosofia oberta i moderna amb què Jordi Bertomeu va afirmar fa poc que els clubs de l'Eurolliga són “de ciutats, no de països”. És l'horitzó cap on cal caminar. Per bé que mentre l'esport entengui de banderes nacionals, hi voldrem la nostra.