El gran ‘pecat' de Neymar
Neymar da Silva Santos Júnior és un virtuós del futbol, dotat d'un talent fora de sèrie. Un jugador per qui paga la pena pagar una entrada per veure'l jugar en directe i, després, poder-ho explicar. La seva aportació al millor equip del món va ser determinant l'any passat per guanyar la Champions i enguany ho ha de tornar a ser per aspirar a aixecar la segona consecutiva.
La màgia del futbol desplegat per Neymar ha estat impactant i, en la mateixa proporció, des dels mitjans de Madrid que –per simplificar– coneixem com la “caverna”, ja fa setmanes que s'ha iniciat una campanya –que va reeixint– de desprestigi contra el jugador, a qui es presenta com el gran provocador del futbol mundial, que es dedica a vacil·lar els rivals; els quals, seguint la lògica del ranci argumentari, és comprensible que
reaccionin estomacant-lo.
Neymar posseeix un repertori inesgotable de malabarismes, és un creatiu en estat pur. Les filigranes, i aquest és un detall molt important, les prova en qualsevol moment del partit i independentment de quin sigui el resultat.
La prova fefaent es va veure ahir mateix al camp del Llevant, amb el barret que va fer dins l'àrea pròpia i en un moment delicat (reconec que vaig jurar en arameu!). Els qui el seguim des que despuntava al Santos sabem que això ho ha fet sempre. Que, amb els partits decidits a favor, es podria estalviar alguna d'aquestes floritures? És opinable. Ara bé, el que no és opinable, sinó un fet constatat i denunciable, és que, cada partit que juga, i des de la primera entrada, Neymar no para de rebre puntades i trompades dels seus marcadors –per variar, ahir el van tornar a pegar; en un partit, per cert, summament desagradable, amb el vent com a factor distorsionador i en què l'únic que comptava era sumar els tres punts–. I ell no s'intimida, sinó que afronta la lluita com ho fan els jugadors valents.
De Di Stéfano a Neymar...
Amb el tema Neymar no ens deixem enganyar. El gran pecat comès per l'astre brasiler és haver donat carbassa al senyor Pérez Rodríguez, el “ser superior”. Fa ja més de seixanta anys, el Barça tenia fitxat Alfredo Di Stéfano, però l'argentí va acabar jugant al Madrid perquè el seu president, Santiago Bernabéu, va decidir que el volia sí o sí. A Madrid, la història la manipulen i expliquen com els interessa, però la realitat és que les autoritats del règim feixista de Franco van fer la resta i el robatori va impedir al Barça, que havia encadenat dos doblets consecutius (1951/52 –de fet, aquest va ser un triplet, amb lliga, copa i copa Llatina– i 1952/53), continuar un cicle victoriós que es presumia irresistible i demolidor.
Ara, seixanta anys després, Neymar ha acabat jugant al Barça i aquesta ofensa no se li perdonarà mai, a menys que ens acabi traint i fitxi pel Real Madrid –“hauria preferit que el meu fill hagués fitxat pel Madrid, així segur que no tindríem tots aquests problemes”, ha transcendit que va declarar el pare de Neymar davant del jutge de l'Audiencia Nacional–. Perquè, amb Neymar vestit de blanc, totes aquestes filigranes “provocatives” que ara se li retreuen acabarien obrint telenotícies amb els presentadors caient-los la bava. I si a qualsevol desaprensiu se li acudís d'actuar com ho van fer el tal Sanchís i el tal Rincón, quan van justificar i aplaudir aquella agressió infame d'Isco, seria posat a disposició de la justícia, acusat d'incitar a la violència.
