El dia de la presentació en societat de Chen Yansheng em vaig recargolar al seient quan vaig sentir la paraula Champions. “En tres anys hi serem”, va pronosticar el magnat xinès. La il·lusió dels seguidors blanc-i-blaus es va disparar com un coet la nit de Sant Joan. En aquell mateix instant, el nou màxim accionista no sabia que seria, per sempre més, presoner d'aquesta paraules. La temporada agafava un aire de transició absoluta i molts ja veien aquest curs com un mer aperitiu abans de cruspir-se el gran banquet europeu. Unes setmanes després, aquesta temporada va pel camí d'indigestar-se i caldrà tenir a l'abast altes quantitats d'aspirines, i qui sap si de Prozac, per evitar la depressió col·lectiva. La cosa està molt fotuda i no hi ha res pitjor en el món del futbol que anunciar meravelles quan tot encara està per fer. Ho saben molt bé els metges que et posen en l'escenari més pèssim abans de curar-te una greu malaltia. Aquí s'ha fet tot a l'inrevés i mogut per aquest optimisme irreal s'han deixat coses a mig fer com no tenir preparat el relleu d'un director esportiu després de la marxa d'Òscar Perarnau o bé limitar la política de contractacions d'aquest mercat d'hivern pensant que la permanència estava més que assegurada i reservar els focs d'artifici per a l'estiu. L'efecte bumerang de prometre la Champions és un pecat original a l'Espanyol. El primer que coneix aquest axioma és Daniel Sánchez Llibre. El conseller extern de Chen ja va passar per un martiri similar l'estiu del 2002 en una celebèrrima mongetada a Argentona. “Aquest any anirem a la Champions”, va pronosticar el de Vilassar. Aquella lliga, casualitats, va ser un camí d'espines amb tres tècnics (Juande, Moyà i Clemente) i una salvació agònica. Aquelles paraules de Dani encara retronen al seu cap. Chen han tornat a replicar la fórmula, però el futbol no viu del passat, i encara menys del futur, sinó de la realitat diària.