Cata­lu­nya és un país d'esport. Una nació d'alt ren­di­ment, també espor­tiu. Una potència. I això, la potència, té gènere femení. 19 i 20 de març. Final a qua­tre de la lliga euro­pea d'hoquei sobre patins femení. Dels qua­tre equips que la con­for­ma­ran, tres són de casa. El Vol­tregà, el Man­lleu i el Palau de Ple­ga­mans. I té molt de mèrit. No obli­deu que la rea­li­tat d'aquest esport, com la de tants d'altres, depèn de l'ama­teu­risme, de no cobrar sinó de pagar, de poder jugar fins a aca­bar els estu­dis, de repar­tir el temps entre les obli­ga­ci­ons, que tenim tots, i l'hoquei sobre patins. D'entre­nar-se com si fos­sin pro­fes­si­o­nals sense ser-ho. I de no que­dar amb la colla per anar a vol­tar perquè: “Tinc entre­na­ment.” Renun­ciar és molt fàcil, per­sis­tir costa molt més. Aquesta rea­li­tat es posa de mani­fest quan veus les semi­fi­nals de la lliga euro­pea feme­nina. Vol­tregà-Gijón i Palau-Man­lleu. Talent i tos­su­de­ria. La tos­su­de­ria.

De totes les històries que dibui­xen els tres equips, enguany pren força la del Palau de Ple­ga­mans. El seu equip femení, que s'estre­nava per pri­mera vegada en la com­pe­tició, ha acon­se­guit clas­si­fi­car-se per a la final a qua­tre després d'eli­mi­nar el vigent campió, el Ben­fica de Lis­boa. Més dos gols en el par­tit d'anada a Cata­lu­nya i, atenció amb aquesta, més tres en la tor­nada a Por­tu­gal. Pen­seu que, per a un equip com el Palau, jove i poc expe­ri­men­tat, visi­tar la pista del Ben­fica i les seves ins­tal·laci­ons enllu­erna igual que per a un nen petit veure el Camp Nou per pri­mera vegada. I hi van gua­nyar.

I un altre detall que m'agrada espe­ci­al­ment. Man­lleu, Palau-solità i Ple­ga­mans i Vol­tregà. Tres pobla­ci­ons que, jun­tes, no sumen ni 40.000 habi­tants. Menys de la mei­tat dels afec­tats pel caos de roda­lies de dimarts. Però en l'elit d'Europa. Racons amb iden­ti­tat i segell propi. Invi­si­bles que es fan visi­bles. Per talent i tos­su­de­ria. La tos­su­de­ria.