Catalunya és un país d'esport. Una nació d'alt rendiment, també esportiu. Una potència. I això, la potència, té gènere femení. 19 i 20 de març. Final a quatre de la lliga europea d'hoquei sobre patins femení. Dels quatre equips que la conformaran, tres són de casa. El Voltregà, el Manlleu i el Palau de Plegamans. I té molt de mèrit. No oblideu que la realitat d'aquest esport, com la de tants d'altres, depèn de l'amateurisme, de no cobrar sinó de pagar, de poder jugar fins a acabar els estudis, de repartir el temps entre les obligacions, que tenim tots, i l'hoquei sobre patins. D'entrenar-se com si fossin professionals sense ser-ho. I de no quedar amb la colla per anar a voltar perquè: “Tinc entrenament.” Renunciar és molt fàcil, persistir costa molt més. Aquesta realitat es posa de manifest quan veus les semifinals de la lliga europea femenina. Voltregà-Gijón i Palau-Manlleu. Talent i tossuderia. La tossuderia.

De totes les històries que dibuixen els tres equips, enguany pren força la del Palau de Plegamans. El seu equip femení, que s'estrenava per primera vegada en la competició, ha aconseguit classificar-se per a la final a quatre després d'eliminar el vigent campió, el Benfica de Lisboa. Més dos gols en el partit d'anada a Catalunya i, atenció amb aquesta, més tres en la tornada a Portugal. Penseu que, per a un equip com el Palau, jove i poc experimentat, visitar la pista del Benfica i les seves instal·lacions enlluerna igual que per a un nen petit veure el Camp Nou per primera vegada. I hi van guanyar.

I un altre detall que m'agrada especialment. Manlleu, Palau-solità i Plegamans i Voltregà. Tres poblacions que, juntes, no sumen ni 40.000 habitants. Menys de la meitat dels afectats pel caos de rodalies de dimarts. Però en l'elit d'Europa. Racons amb identitat i segell propi. Invisibles que es fan visibles. Per talent i tossuderia. La tossuderia.