El Barça ja és a la final de la copa del Borbó. Sisena final en vuit anys. Brutal. L'ambició de l'equip és tan espectacular que ningú, a hores d'ara, pot atrevir-se a dir que aquest Barça no pugui repetir triplet. El barcelonisme sap que amb el trident tot és possible perquè si al talent que tenen –que és descomunal– hi afegim la mentalitat guanyadora que exhibeixen –que dobla el talent– la fórmula resultant és d'èxit segur. Amb Messi, Neymar i Suárez el Barcelona és el millor equip del món sense discussió.

Una de les claus és la pau al vestidor. És cert que amb la bona convivència entre els cracs hi ha molta feina feta, però la complexitat de guiar un grup d'estrelles com aquestes és indiscutible. I, en això, cal reconèixer l'encert de Luis Enrique. No ha estat fàcil, però l'evolució del seu pensament i, per tant, del seu comportament ha ajudat a provocar l'esperançador escenari actual.

El tècnic asturià ha guanyat cinc dels sis títols en joc, té l'equip a la final de la copa, líder a la lliga i col·locat per assaltar la Champions. A més, acaba de situar en 29 (i pujant) els partits de l'equip sense perdre. Numèricament, impecable. I futbolísticament ja ho hem explicat moltes vegades: amb les tres bèsties de la davantera no calen gaires romanços. Es tracta de fer arribar ràpidament la pilota a qualsevol dels tres perquè ells ja sabran què han de fer. Ni Luis Enrique ni cap altre entrenador del món perdria el temps en altres històries. Ni Pep Guardiola. Les altres qüestions tàctiques són col·laterals i amb la seva capacitat queden àmpliament cobertes.

On Luis Enrique ha hagut de canviar és en el seu lideratge. I ho ha fet tan bé que cal dir-ho. El seu tarannà va estar a punt d'esguerrar aquesta trajectòria tan bonica que el destí tenia preparada per a ell. Messi, com a portaveu d'una preocupació col·lectiva, el va posar a lloc després de disparar contra els seus mètodes inicials. La bomba va estar a punt de fer esclatar pels aires el simple somni del seu entrenador (com a culer, triomfar a casa) però des d'aquell gener del 2015 fins avui el Barça de Luis Enrique riu. Riu molt.

El partit de dimecres a Mestalla explica moltes més coses que una classificació i un rècord. El 7 a 0 de l'anada va deixar deu dels onze titulars a casa. Només Rakitic va viatjar. És clar, amb els habituals suplents i els nens eren disset. En calia un més. I li va tocar a ell en una gestió de l'entrenador que sap que no afectaria el grup. A canvi, titular de fals 9, per gaudir del partit. I per garantir jerarquies, excepte Douglas –el club no ha pogut treure-se'l de sobre en aquesta darrera finestra de mercat–, tots els jugadors del primer equip, a jugar. Els del planter, a la banqueta. Excepte Samper, és clar, perquè cal jugar amb 11. Un nou detall de respecte cap al grup, encara que el cor apuntés cap al debut del juvenil Aleñà o l'alineació d'un nano del filial. Això sí, en els canvis, el primer (un cop més), el del jugador del primer equip. Douglas per Adriano. Tot i perdre 1-0 i jugar-se el rècord. Sabia que la presència del brasiler al camp seria higiènica per al vestidor. I de cara a tots ells, màxima exigència des de la banqueta: la imatge de Luis Enrique llançant una ampolla a terra després d'una mala sortida de pilota de Bartra demostra, també, l'ambició del tècnic. Tothom hauria entès una posada en escena tranquil·la per a un pseudopartit com el de dimecres a Mestalla.

Luis Enrique va ser jugador del Barça i del Madrid i, per tant, coneix bé què passa allà dins. Sap que certs comportaments de determinats futbolistes condicionen la carrera d'un entrenador i va voler gestionar-los des de la mirada d'un jugador. Però Luis Enrique ja era tècnic. I dins del vestidor del Barcelona hi havia gent com Messi que, des del silenci intern però des del soroll del seu joc sobre la gespa, lidera. L'asturià, ara, només és l'entrenador i amb aquesta fórmula ha aconseguit ser-ho del millor equip del món.