Si algú m'arriba a preguntar a principi de temporada sobre quin era per a mi el millor fitxatge de l'estiu, hauria rebut una resposta automàtica, immediata, sense necessitat de reflexió, ni un segon hauria trigat en escopir el nom de Yehven Konoplianka. I mira que és complicat. Però m'encanta Konoplianka. Des de fa temps. M'agradava abans de viatjar a Ucraïna per cobrir l'Eurocopa, i allà em va acabar d'encisar. La seva manera de conduir la pilota, el seu canvi de ritme, la seva capacitat per sortir tant per dins com per fora, d'anar a l'espai i de venir a rebre, el seu xut. Com és possible que aquest futbolista hagi arribat gratis al Sevilla? Konoplianka i lliure de contracte. Em va semblar la millor genialitat de Monchi en molts anys. I Monchi no és un qualsevol.

“Si és capaç d'adaptar-se a una cultura diferent, si rendeix un 80% del que ho ha fet a Ucraïna, serà un jugador de 30 o 40 milions d'euros”, em repetia. I no crec que fos l'únic que ho pensava. Encara que ara no ho sembli, a Unai Emery també feia temps que el portava boig Konoplianka. El va intentar fitxar sense èxit per a l'Spartak de Moscou, i reclutar-lo per al Sevilla va ser en gran part iniciativa seva. Era un fitxatge que no deixava dubtes: entrenador i secretaria tècnica, tots a l'una.

Ens havíem de divertir per força. Però Emery no és en el negoci per divertir-se. Hi és per competir. I ho fa molt bé. I ho fa per sobre de totes les coses, fins i tot d'un futbolista bestialment desequilibrador com és Konoplianka. Li ha importat ben poc que fos un fitxatge ideat per liderar el nou projecte. Tampoc li ha tret la son que fos una aposta personal. Ni tan sols alguns partits de glòria de l'ucraïnès, com quan es va cruspir Danilo i tot el Real Madrid al Sánchez Pizjuán, li han fet tremolar el pols. Unai Emery ha cregut convenient sacrificar Konoplianka, per equilibrar l'equip, per guanyar capacitat de treball amb Michael Krohn-Dehli... pel que sigui! I ho ha fet. I sí, sol optar sempre per un mig del camp de picapedrers, ja sigui amb Grzegorz Krychowiak, amb Steven N'Zonzi o amb Daniel Carriço, tots futbolistes més grisos que Konoplyanka, però el Sevilla, un any més, competeix com pocs. Amb un equip molt físic, rocós, que no brilla però que tampoc ho necessita. D'aquells que toleren deixar-se dominar, que sembla que no hi són però que hi són. Un equip made in Unai Emery. I se l'ha de felicitar perquè un any més jugarà una final després d'haver perdut jugadors capitals com ara Carlos Bacca (Milan), Aleix Vidal (Barça) i Stephen M'Bia (Hebei China Fortune). Per tant, des d'aquí, enhorabona, Unai; però si ens deixes veure una mica més sovint Konoplianka també t'ho agrairem.