Devia ser a començament dels anys vuitanta, quan els del Quatre Barres Catalanes vam haver de jugar als camps de la federació, on eren titulars el Trajana i el Poblenou, entre d'altres. En un dels grups de la primera divisió de juvenils, del qual érem un dels equips que lluitava per pujar a preferent, ens enfrontàvem en la primera volta amb el Poblenou i, després d'un 4-0, vam ser capaços d'equilibrar el partit (4-4) tot i que tinc el record que va acabar 5-4, encara que el darrer gol no sé si es va marcar abans o després que un grapat d'insults i amenaces des d'una de les bandes acabés en una batussa generalitzada, també entre jugadors i banquetes, i que, això sí que ho recordo perfectament, un cotxe de la Policía Nacional acabés entrant al el camp i un dels jugadors perseguís amb una navalla els rivals.

Cosa semblant, sense la Policía Nacional al bell mig del terreny de joc, vaig viure, i patir, durant els tres anys de juvenil al camp del Gavà, antic camp de l'Hospitalet, en el torneig de la Blanca Subur a Sitges, a la Muntanyesa, etcètera, i ja com a jugador amateur, a la primera regional al Baró de Viver. La llista és inacabable durant una temporada en què la violència i la tensió als camps de futbol em van fer replantejar que això no anava amb mi i que un dia podria prendre mal de veritat. Un cop acabada la mili, la meva relació amb el futbol va canviar radicalment, fins al punt que trenta anys després m'apassiona més ser-ne espectador que jugar-hi.

Malgrat aquesta trencadissa, sempre m'havia preguntat si aquesta tensió, aquests insults, amenaces i baralles mai s'acabarien o si tindrien un límit, si no hi hauria una autoritat que posés fi a aquests excessos que es vivien en dotzenes de camps de futbol arreu de Catalunya cada cap de setmana. Semblava com si tinguéssim una llei que anés per un altre camí de la que regnava per a la ciutadania.

Potser la jove democràcia a allò que menys recursos podia destinar era a controlar el circ del futbol, en què les velles passions es permetien sempre que no s'hagués d'anar d'enterrament després d'una baralla.

Realment feia por. Hi havia camps als quals feia molta por anar. Avui dia, encara hi ha camps que fa por visitar, barris i pobles on la diversió es troba en el futbol, en tot el que se li pot treure més enllà del partit que es juga. Per a molta gent, anar a un camp de futbol avui dia encara és un acte d'alliberament en què un es pot passar de la ratlla sense haver de rendir compte a ningú, on a la graderia un se sent protegit per creuar totes les línies vermelles possibles.

Des de fa molts anys, si no ha estat per feina, el meu allunyament dels camps de futbol ha estat absolut. No crec que hagi millorat gaire l'atmosfera que es crea, perquè hi ha molta gent que encara considera excusable que el futbol i les baixes passions vagin de bracet.

El cap de setmana passat, però, la Federació Catalana de Futbol per fi va fer un gest. No sé fins on arribarà, però s'ha fet el pas que fa anys jo demanava. Seguirem molt de prop aquest nou règim en què per fi l'àrbitre tindrà l'autoritat que se li ha negat sempre; suspendre un partit per culpa dels indesitjables.