Si escrivís diumenge, parlaria de la genialitat de reinterpretar un llançament de penal com ho van fer Messi i Luis Suárez contra el Celta. Si ho fes dilluns, defensaria que el respecte el mereix sobretot qui crea solucions imaginatives a problemes reals; si el Barça té insòlitament més problemes amb els penals que amb les rematades, per què no convertir un penal en una rematada? Fet dimarts, l'article demanaria respecte pel respecte, la falta del qual és avui més aplicada al que el joc permet que no pas al que el reglament castiga. Però escrit dimecres per ser servit dijous, parlaré d'enveja, que deu ser el que explica que una creació sigui titllada de falta de respecte pels que, amb la seva acusació, falten al respecte al futbol. Què envegen els que titllen d'irreverent allò que no ho és? A hores d'ara, encara podria ser –consti que no és un pronòstic– que el Barça no guanyés la lliga, ni la copa, ni la Champions, però fins i tot així, la sensació viscuda al Camp Nou i a infinits racons del món quan Messi va tocar la pilota per assistir Suárez seria inamovible de la història del futbol i de la memòria de cadascú. Com ho és el gol maradonià de Messi contra el Getafe fa nou anys, sense que la desfeta en la tornada el retirés de la galeria de les grans icones. Els títols es guanyen al final, però el que no diu el tòpic és que guanyar, tot i ser l'objectiu, no és el més substancial del futbol. Si ho fos, els clubs que no guanyen mai res no tindrien raó de ser i, en canvi, ningú a Gijón deu creure que el millor per a l'Sporting sigui plegar. No, per més que es confonguin els historials amb la història, el pòsit més profund del futbol no el deixa tot allò que al final es guanya, sinó tot el que pel camí es gaudeix. I el gaudi barcelonista camina tres passes al davant dels altres, amb prou avantatge per anar distingint el recompte material del balanç de grans moments irrevocables. I això, els que ho envegen, ho saben molt millor del que ho expressen.