“L'escut que porteu, no us el mereixeu”, cridaven a l'avió un grup d'aficionats del Barça desplaçats a Gijón. La consigna desperta perplexitat. Si el grup de jugadors que ha portat el club a la glòria en la darrera dècada no és digne de lluir la distintiva olla al pit, ja podem plegar. Vaja, tant com havíem valorat la categoria humana del col·lectiu, liderat per gent de la casa compromesa i d'innegable sentiment, extraordinari talent i un desig de guanyar per la causa a prova de bombes, ara resulta que no, que són indignes segons uns quants, gent amb voluntat d'imposar el seu discutible rampell sobre la contrastada evidència i el criteri majoritari. Aquest sentit patrimonial de dictar sentència sobre el Barça com si fos teu, propietat privada, resulta prou curiós, pura demagògia. Potser hem confós els termes i perpetuem creences arbitràries. Si la butxaca fos nostra i ens l'haguéssim de gratar, segur que no reclamaríem sostre cobert a l'estadi, ascensor que ens porti al seient i barra lliure, ja que hi som. Des de fa anys i panys, amb això del futbol hem perdut el món de vista i un fitxatge de 80 milions ens sembla barat. Pagant, Sant Pere canta, i si paguen altres, no cal ni que t'ho expliqui. Cerimònia de confusió entre les definicions de drets i deures. Ara, exigint proximitat amb els futbolistes, aquells que reclamen una grada d'animació i aspiren a convertir-se en lobby de poder, posen el crit al cel en reivindicació de certes gentileses que, segurament, no figuren entre les obligacions dels professionals. Ben mirat, podeu reclamar-los rendiment a la gespa a l'altura de les expectatives –ja prou exagerades– i comportament curós en la vida civil, res més. Els futbolistes, aquests privilegiats que habiten en un altre món fàcil i eteri, igual no han d'estar al servei i voluntat del primer que els reclama.

Tant se val. Discussions bizantines sense solució ni acord. Només un risc: aquesta taleia per recuperar animació a les grades és ja un tret per la culata, un risc que pot obrir de nou les portes del cavall de Troia, covar l'ou de la serp dels intransigents, tornar-te a trobar amb aquells que tant va costar eradicar. Els entestats a reclamar caliu i cridòria a l'estadi potser erren les prioritats. Temps enrere escrivíem que era impossible esperar ja mocadorades al Camp Nou que expressessin l'opinió puntual dels culers, perquè es troben en franca minoria a les grades. Entre el turisme, la globalització i allò del seient lliure que semblava bona idea en principi, el fenomen se'ns n'ha anat de les mans i mereix un canvi de rumb a consciència. De la mateixa manera que els barcelonins s'exclamen amb les concessions fetes als forans que ens visiten, hem arribat a un punt que l'estadi ja no és del soci ni mostra un ambient idoni, coherent, per pur afany de negoci. Dels uns, dels altres i dels de més enllà, tant se val. Hem confós els termes, mig perduts els papers, i així, sense projecte definit, ens trobem en contradiccions d'aquesta magnitud. Socis que confonen el jo pel nosaltres i es queixen del col·lectiu que dóna felicitat. Abonats que trauen benefici de les seves absències. Directives que esperonen situacions que després se'ls tornen perilloses com un bumerang. Ingredients amb contrasentit que conformen un còctel gens recomanable.