Eren cinc

Quan vaig lle­gir l'arti­cle d'Imma Merino del diu­menge pas­sat, en què deia que en els seus qua­ranta anys de bar­ce­lo­nisme no havia vist una davan­tera millor que la for­mada per Messi, Ney­mar i Suárez, li vaig donar la raó, però ine­vi­ta­ble­ment em va fer obrir els meus pro­pis racons de la memòria. I vaig veure també com havien can­viat els temps i la manera de jugar perquè a mi em venia al cap una ali­ne­ació que garan­tia la victòria amb la mateixa suficiència que els tres esmen­tats. Però era ja de fa cin­quanta-dos anys, i era la mateixa que el 1983 can­tava en Joan Manuel Ser­rat en el seu Temps era temps: Basora, Kubala, César, Moreno i Manchón. Eren cinc, però. Tots a l'atac, Moreno una mica més enrere i Kubala cam­pant al seu aire amb freqüents incur­si­ons al mig camp. I el gol, a part dels que el geni Kubala mar­cava, venia de manera ine­vi­ta­ble quan amb una pas­sada a l'extrem dret Basora cen­trava mil·limètri­ca­ment al cap de César, que la rema­tava a dins. Si con­si­de­rem que Ini­esta juga bona part del par­tit com a davan­ter i que les cen­tra­des de Basora ara qui les intenta amb sort diversa és Alves, pot­ser es pot pen­sar que l'actual davan­tera no es dis­tan­cia tant, en nom­bre, dels cinc dels anys 52/53 que van gua­nyar dues lli­gues i dues copes.

El fil de la memòria quan s'estira no s'acaba mai i em du la figura del davan­ter cen­tre Mari­ano Martín –molt sem­blant física­ment a l'actual Luis Suárez–, que era un pro­digi atlètic que omplia els par­tits fent gols de cap, per dalt i en planxa, i rema­ta­des potents real­ment impa­ra­bles. Duia un moca­dor blanc pen­jat rec­tan­gu­lar­ment a la cin­tura, i al cap de mitja hora es diri­gia a la banda perquè li dones­sin un tros de lli­mona, que man­te­nia a la boca i que devia pro­vo­car més d'un ensurt als defen­ses quan veien que els venia a sobre un paio emba­lat amb una ria­lla groga. Una lesió tre­menda que li va pro­vo­car l'entrada del juga­dor del València Álvaro li va tallar la car­rera. Amb una mit­jana de més d'un gol per par­tit, va ser l'heroi de l'any 1942 quan va mar­car dos gols en la final que li va donar la copa con­tra l'Ath­le­tic i uns altres dos, una set­mana després, para­do­xal­ment, con­tra el Múrcia que van donar al Barça la sal­vació a la per­manència a pri­mera divisió.