L'afició de l'Espanyol podria escriure un tractat sobre la seva relació amb el dolor i el patiment. Els seus seguidors són d'aquells grups que defugen la normalitat com a assignatura de vida. Per ells una temporada establerts al mig de la taula, en la famosa terra de ningú, és un curs perdut. Necessiten emocions fortes per fer brotar els sentiments i apel·lar a la seva unió com a col·lectiu. Només així s'entén el que ha passat en la darrera setmana. L'estadi es va omplir amb més de 28.000 seguidors contra el Deportivo (això sí, amb una promoció del club), que va ser la tercera millor entrada de la temporada. Les lluites caïnites entre els grups d'animació de La Curva i la Juvenil sembla que poden tocar a la fi gràcies al diàleg obert per part dels dos col·lectius. Per arrodonir-ho els jugadors es van retrobar amb el triomf després de nou jornades sense fer-ho. I com no podia ser de cap més manera la victòria va ser d'aquelles de patiment màxim fins al xiulet final. El viacrucis blanc-i-blau no acaba pas aquí. Encara s'haurà de lluitar per la permanència i queda molt camí per recórrer per no caure al pou. El guió és perfecte i digne d'una de les grans sèries que es poden veure a HBO o per Netflix. Pel mig també es colen gladiadors que només tenien un paper secundari i que ara deixen els budells a la gespa, i qui sap si es convertiran en herois perpetus com Coro. Tenim el detall exòtic d'un nou amo xinès. Parla poc i viu a 11.000 quilòmetres, però això fa créixer l'aurèola de misteri i és un ingredient apassionant per al nostre llargmetratge. Aquest full de ruta de perseverança sembla programat per fer amena aquesta temporada de transició abans de degustar el caramel europeu de l'estiu. El nostre guionista encara podria posar una mica més de picant a la nostra sèrie: arribar al Camp Nou sense la salvació. Això sí que seria un gir de guió de taquicàrdia, haver de guanyar el derbi a domicili. Pura adrenalina o no?