La pro­fun­di­tat de l'esquerda que ha obert al Barça la copa del Rei de bàsquet a la Coru­nya és impos­si­ble de valo­rar des del pre­sent. Caldrà espe­rar un temps, pro­ba­ble­ment cap al mes de juny, per saber quin ha estat el dany final. Una cosa sem­bla clara, l'estruc­tura pateix, fla­queja i els pro­ble­mes vénen de lluny.

No tenia pre­vist par­lar de bàsquet ni de la copa. Això, per als que en saben. I no és el cas. Però un detall m'ha rebel·lat. En diuen la gota que vessa el got. Mai m'ha agra­dat aquest símil, perquè una gota ves­sant no té cap mena de con­no­tació vis­ce­ral i nor­mal­ment aquest tipus de situ­a­ci­ons que aca­ben la paciència impli­quen una acció con­tun­dent, un fet deter­mi­nant. Un cop. Una coça a l'estómac. Més una bota que no pas una gota. I aquest és el cas del fit­xatge de Joe Dor­sey.

Joan Creus i Xavi Pas­cual, amb el con­sen­ti­ment del club, han deci­dit incor­po­rar l'expi­vot blau­grana per suplir la baixa de Shane Lawal fins a final de tem­po­rada. I a mi ja em per­do­na­ran, però que algú m'ho expli­qui. Com pot ser que, després d'un estiu en què es va aca­bar con­fec­ci­o­nat una plan­ti­lla nova, amb recur­sos i diners per omplir-la de talent, i el que és més impor­tant, de pro­fun­di­tat, ara no et ser­veixi cap dels que vas por­tar? No estem par­lant d'un equip curt, que tenia només qua­tre homes inte­ri­ors. Ales­ho­res ja ho com­pro. Estem asse­nya­lant un grup que va començar l'any amb sis homes inte­ri­ors. Sis. Tomic. Lawal. Diagne. Doell­man. Samu­els. I Vezenkov. I ara no ser­vei­xen? Si entre Diagne i Vezenkov, en un moment com aquest, no poden sumar-ne ni un, ales­ho­res què hi fan, aquí? A banda d'asseure's a la ban­queta. És per riure. O per plo­rar. Deci­si­ons com aquesta trans­me­ten sen­sació de des­ga­vell, de mirada curta, de falta de pla­ni­fi­cació. Evi­den­cien que el pro­blema del bàsquet és estruc­tu­ral i no pun­tual. I això és més greu que haver cai­gut en els quarts de final.