La profunditat de l'esquerda que ha obert al Barça la copa del Rei de bàsquet a la Corunya és impossible de valorar des del present. Caldrà esperar un temps, probablement cap al mes de juny, per saber quin ha estat el dany final. Una cosa sembla clara, l'estructura pateix, flaqueja i els problemes vénen de lluny.

No tenia previst parlar de bàsquet ni de la copa. Això, per als que en saben. I no és el cas. Però un detall m'ha rebel·lat. En diuen la gota que vessa el got. Mai m'ha agradat aquest símil, perquè una gota vessant no té cap mena de connotació visceral i normalment aquest tipus de situacions que acaben la paciència impliquen una acció contundent, un fet determinant. Un cop. Una coça a l'estómac. Més una bota que no pas una gota. I aquest és el cas del fitxatge de Joe Dorsey.

Joan Creus i Xavi Pascual, amb el consentiment del club, han decidit incorporar l'expivot blaugrana per suplir la baixa de Shane Lawal fins a final de temporada. I a mi ja em perdonaran, però que algú m'ho expliqui. Com pot ser que, després d'un estiu en què es va acabar confeccionat una plantilla nova, amb recursos i diners per omplir-la de talent, i el que és més important, de profunditat, ara no et serveixi cap dels que vas portar? No estem parlant d'un equip curt, que tenia només quatre homes interiors. Aleshores ja ho compro. Estem assenyalant un grup que va començar l'any amb sis homes interiors. Sis. Tomic. Lawal. Diagne. Doellman. Samuels. I Vezenkov. I ara no serveixen? Si entre Diagne i Vezenkov, en un moment com aquest, no poden sumar-ne ni un, aleshores què hi fan, aquí? A banda d'asseure's a la banqueta. És per riure. O per plorar. Decisions com aquesta transmeten sensació de desgavell, de mirada curta, de falta de planificació. Evidencien que el problema del bàsquet és estructural i no puntual. I això és més greu que haver caigut en els quarts de final.