Loteria
Deu fer dos anys, ni recordo ben bé per què. Quatre euros. Entraves en un sorteig i, si et tocava, seixanta per la inscripció. Sense llicència en deuen ser setanta, no ho sé. Per ser el primer cop sortia de l'últim calaix, és clar.
El dia abans, a la fira, tothom explicava que t'havies de parar al segon avituallament. I prou. L'aglomeració i la dificultat per avançar quan m'acostava al primer em va permetre fer una aturada ràpida. Al segon, i després d'haver fet dos ports animant els corredors que tenia davant perquè no s'aturessin i em fessin posar el peu a terra, en alguns trams, i anant a roda de la moto de la Guàrdia Civil, en altres, no m'hi vaig parar. Finta per esquivar els assedegats i cap al tercer. “Aigua! Aigua!”, cridava, per atreure l'atenció d'un dels voluntaris. Ni que fossis al Tour, em va dir algú. No vaig gastar mig segon a respondre'l. Al quart, sense tant trànsit, un got de plàstic sense parar. La cicloturista més multitudinària de l'Estat tres segons per sota de les set hores.
L'any passat, seguint el mateix mecanisme, no vam entrar. Ni a la repesca. Un altre cop els quatre euros per despeses de gestió. I seixanta més per fer-ne la versió curta perquè et garanteix el lloc per a la llarga l'any següent. Ara ja tinc calaix de sortida... Res. Em coincideix amb una altra cita.
La batalleta ve al cas perquè és l'única prova que he fet amb sorteig. I perquè ahir es va fer el de la Zegama-Aizkorri. La cursa de muntanya de referència al País Basc amb 225 dorsals i 7.400 sol·licituds. Desconec si es paga. Però sí que sé el preu del sorteig de la Marató de Nova York. 11 dòlars. I no perquè hi vulgui anar. Sinó per la demanda de dos corredors a la Cort Federal del Districte de Manhattan. Només l'estat de Nova York pot fer servir un sistema de loteria i, els organitzadors (New York Road Runners Inc) violarien la constitució. Més de deu milions i mig els demanen. L'any passat, els agraciats van ser el 14%. I el TC? Què diu?