L'encarregat de la megafonia de Chamartín va actuar amb diligència. L'àrbitre encara no havia acabat de xiular el final del partit i el nostre home ja havia connectat l'himne a tot drap, amb el risc de rebentar uns quants timpans però amb la missió de silenciar la xiulada general que rugia des dels vomitorios. El senyor Pérez Rodríguez va despatxar Ancelotti i va contractar Benítez, a qui va fulminar a les primeres de canvi per donar l'alternativa a un inexpert
Zinédine Zidane, la gran “esperança” blanca. I tot això, per acabar mostrant contra l'Atlético una imatge d'equip sense ànima, que no va jugar a res i sense ni tan sols poder recórrer als arreones –que diuen ells– dels últims minuts, quan, a manca d'un pla futbolístic ben argumentat, s'apel·la a l'èpica. Ni això. Van acabar fosos.

Des del gol de Griezmann, els crits de “¡Florentino, dimisión!” se sentien clars en la transmissió televisiva i, segons testimonis presencials als quals he tingut accés, es proferien sorollosament des de diversos llocs de l'estadi. L'amo va suportar el xàfec acompanyat de José María Aznar, impassible al seu costat. Després del partit, Cristiano Ronaldo sorprenia la concurrència amb unes declaracions per als annals: “Si tots estiguessin al meu nivell, seríem els primers.” Quin exemple de bon company! Aquest “don mecachis que guapo soy” és el mateix que va menystenir l'amistat entre Messi, Suárez i Neymar...

A l'exterior del camp es van viure escenes d'alt voltatge: càrregues policials per dispersar una afició frustrada, batusses entre detractors i partidaris del ser superior, mentre a la sortida del pàrquing dels jugadors un grup d'aficionats radicals increpava, precisament, Cristiano i el francès Benzema al crit de “mercenaris”. A la llotja, Butragueño aportava la seva declaració de qualitat: “És un mal dia per al Real Madrid, cal reconèixer-ho.”

Tota aquesta mala maror els ha de passar factura i, òbviament, no és la millor manera d'afrontar la Champions. Aquest és el tema crucial. Amb l'AS Roma ja ho tenen sentenciat i d'acord que no se'ls ha de subestimar –en absolut–, però ara mateix no són, ni de bon tros, el rival que més em preocupa. Encara més, em costa imaginar-me'ls eliminant un equip dels potents.

Paral·lelament, el mateix dissabte dels fets un altre madridista confés també donava la nota en un altre registre. El tal Javier Tebas Medrano reconeixia públicament que continua pensant el mateix que quan era militant de Fuerza Nueva i, entre altres perles, manifestava el desig que en la seva estimada Espanya aparegués un Le Pen salvador de la pàtria. Ja m'he referit al personatge en diverses ocasions en aquesta mateixa contraportada. És un fatxa, i ja ho sabíem.

Rebutjo els postulats polítics que defensa aquest advocat oriünd de Costa Rica que controla el futbol espanyol, però em barallaria amb qui fos perquè pugui expressar lliurement les seves opinions. Això és la democràcia i aquest és el principi bàsic de la llibertat d'expressió. Oi que sí? El que passa és que la ideologia amb la qual s'alinea el tal Tebas justament combat els valors democràtics.

En aquest món del futbol fa la sensació que hi acostuma a anar a parar el més granat de cada casa, però de veritat que no es pot trobar ningú amb un perfil més acceptable que el d'aquest senyor per presidir la Lliga de Futbol Professional? No? No m'ho crec.