Els últims dies, he sentit molt que la lliga ja està a la butxaca i que el Madrid està en crisi, cosa que sembla que és molt important, de vegades sembla que el més important. De fet, ahir a la nit, en una tertúlia postpartit de futbol-7 dels internacionals de La Pava a Castelldefels, vam parlar d'això i em va semblar molt interessant algunes de les reflexions que van aparèixer, tant de simpatitzants del Barça, com de l'Espanyol i, fins i tot, del Madrid. Al final, tot el debat se centra en les persones i en el tipus de gestió com a element diferencial. Tot comença amb el típic: “De futbol millor que no parlem”, que, òbviament, va dir un simpatitzant barcelonista. Acte seguit i sense pausa va començar un debat entre cavallers, res a veure amb chiringuitos i companyia, que, sorprenentment per mi, va centrar el contingut en la gestió i les persones que tenen responsabilitats a l'hora de decidir. No vam parlar en cap moment dels jugadors, potser perquè no té gaire sentit veient els resultats del trident atacant del Barça.

El que defineix un club de futbol normalment són els resultats i les habilitats dels seus jugadors i entrenadors. Però quan parles d'un club de primer nivell o del millor club en l'aspecte global, com es el cas del Barça, llavors hi ha més coses que cal tenir en compte a l'hora de definir-lo. Parlem de les persones amb responsabilitats directes en la gestió i de com entenen el que han de fer o poden fer, per què ho fan i quin és l'objectiu final.

En el cas del Madrid, és clar que existeix un coto privado de caza en què hi ha un amo absolut i absolutista que utilitza el club per fer imatge de la seva empresa, tractar molt bé polítics, socis empresarials, banquers i clients o possibles clients. La resta és igual, és un joc per a ell. És com quan als nens els regalen un joc molt envejat per la resta i van gestionant a qui deixen jugar o no segons l'interès (perquè és més amic, perquè és més guai, etc.). L'estratègia del president del Madrid és clara des de fa molt de temps: el Madrid és seu i ell és qui mana, per tant ell decideix quan es fitxa i a qui es fitxa, tot tenint només com a criteri que el beneficia més a ell. Doncs aquesta història, ja sabem com acaba.

Aquí a casa, l'equip funciona, l'entrenador no es deixa manipular i els jugadors només s'han de centrar a jugar i a ser disciplinats, i nosaltres, els socis i simpatitzants, només hem de gaudir. Idíl·lic. Però no badem, no sigui que no veiem apropar-se els problemes perquè ens creiem intocables i els millors. Em refereixo a alguns fets, per exemple que encara no entenc els fitxatges de Mathieu i Douglas, o com pot ser que el Barça no es pugui permetre portar Nolito al desembre (petició expressa de l'entrenador) o per què encara estem als tribunals. Per cert, què passarà si el president i el Barça són condemnats d'alguna manera? I què passarà amb Neymar si tothom és condemnat? Com pot ser possible que gent que no ha dit tota la veritat als amos del club (en aquest cas, els socis), encara tinguin una responsabilitat de gran importància al club. Em refereixo al senyor Cardoner i a la grada jove, a les entrades a preus ridículs, etc. I aquest és un petit exemple. Gaudim del moment del nostre equip, però no baixem la guàrdia perquè les coses pot ser no són del color que ens las fan veure.