En paraules a aquest diari quan dirigia el Terrassa, deia Juanma Lillo que cap altre ofici com el d'entrenador serveix tant a la societat com a ase dels cops per esvair frustracions col·lectives. Allò que no es fa amb els polítics deshonestos quan tenen com a premi la reelecció, no falta mai quan un equip té una mala ratxa de resultats i el tècnic és objecte d'escarni públic. Els càntics o les pancartes que en demanen la destitució fulminant són només les formes visibles de la falsa convicció que atribueix a l'entrenador virtuts més pròpies de la màgia que no de la feina diària d'un director de grup. Ve a tomb aquella reflexió ara que Constantin Galca i Gary Neville continuen a l'Espanyol i el València dinou dies després del partit que hauria fet milionari qui hagués apostat que el tècnic derrotat conservaria el càrrec. Tanta era la certesa que qui perdés seria destituït, que més d'un es preguntava què passaria en cas d'empat, com si el cap tallat fos tan obligat en el guió que calgués decidir-lo per penals. D'aquell partit ençà, el València ha pres aire en la lliga i ha passat d'eliminatòria en l'Europa League, i l'Espanyol, millorat ja a Mestalla tot i perdre-hi, ha encadenat sis punts que han revertit el pessimisme. Allà on es deia que Galca no servia ara es diu que el romanès ha trobat la tecla, un gir, però, que es continua posant el focus en l'entrenador i no en el revelador i manifest compromís de la plantilla per tirar endavant la situació. Si fa o no fa el mateix, a València, on els jugadors van sentir la necessitat d'acontentar l'afició només quan se'ls va recriminar falta d'actitud després del 7-0 al Camp Nou. Dos exemples més al cabàs de la constatació que, quan els jugadors volen, ens descobreixen que poden més del que semblava. “Mai ets tan transcendent com quan jugues”, diu Pep Guardiola. “Quan ets al camp i tens la pilota, depèn de tu.” I de tu, en depèn l'entrenador, carnassa fàcil en un món on tot allò nou és vell al cap de tres sospirs.