Messi aquí i Ronaldo allà. Pilotes d'Or a la vista i la lliga de campions com a gran objecte de desig. Diners i més diners. I negoci més que passió. Avui, si m'ho permeteu, canviarem el xip.

Diumenge passat a dos quarts d'onze van saltar a la gespa del Municipal de Cornellà l'equip local i l'Atlètic Prat per jugar la jornada 18 de la lliga de futbol femení en la categoria cadet-infantil. Per als que voleu més dades, grup 2. El partit va transcórrer com tants i tants del cap de setmana fins que, en el minut 60, la Naiara, portera del Cornellà, va encaixar el sisè gol i es va emprenyar molt. Tant, que es va posar a plorar. No sap per què, potser perquè simplement tenia un mal dia, però va reaccionar així. I, de cop, el món es va aturar.

Quan les jugadores de l'Atlètic Prat van acabar d'abraçar-se i les del Cornellà ja havien posat la pilota al mig del camp per servir de centre, la Mònica Declara, capitana de l'equip pratenc, de 13 anys, va aixecar la vista i va veure la portera rival amb llàgrimes als ulls, a terra, desolada, amb mal a l'ànima. Per a la Naiara Cantarero, de la mateixa edat, el cel es va ennuvolar de cop. Davant la sorpresa de tothom, la Mònica va començar a córrer, va creuar tot el camp contrari i va abraçar la Naiara mentre l'animava i li recordava el gran partit que havia fet. Un gest per a la memòria del futbol català. I per a cadascuna de les persones que eren a la graderia. Els pares dels dos equips van començar a aplaudir. Cinc minuts d'ovació mentre l'àrbitre, el Jordi Esteve, no tenia esma ni per xiular la represa del joc. A la banqueta del Cornellà, l'entrenadora Patri Hernández es va posar a aplaudir. I a la de l'Atl. Prat, el Jordi Díez, l'entrenador de la Mònica, només va poder seure i eixugar-se les llàgrimes. Un premi. Després de tantes hores insistint en el valor del respecte com a innegociable...

Mònica Cantarero. És el nom de l'heroïna de 13 anys que va fer el que tocava, allò que ningú s'hauria de qüestionar però que difícilment passa. Felicitats. A ella i a totes les Mòniques de l'esport català. En el meu nom i, segur, en el de tots els mortals que estimem la pilota. Un anunci de l'autèntic valor del futbol com a eina educativa. Una escola de la vida en tota regla. Un cop de puny a la competitivitat mal entesa.

La Mònica i la Naiara han vist molts partits de futbol en la seva vida. Lamentablement, el futbol femení encara no té el que mereix, però a elles, com a tantes nenes, els és igual. Han vist vídeos de molts cracs, els seus driblatges, les seves passades, els seus gols... Potser ha arribat el dia que moltes d'aquestes estrelles s'asseguin al còmode sofà de casa seva, es concentrin i es passin el vídeo del gest de la Mònica. Ahir es va tornar a entrenar i dissabte jugarà contra el Masquefa. La vida continua.