Si us plau, quan veieu el cambrer, digueu-li que servidor vol el mateix que prenen aquests senyors. No sé pas què consumeixen, però ens encantaria veure la vida amb els mateixos ulls dels directius del Barça. Fa anys que l'autèntic president de la institució és Messi, però ells continuen a la seva i, per captar un bri de protagonisme en la ratxa, no fos cas que tota l'atenció del barcelonisme es dediqués als futbolistes, van i presenten cofois el nou Palau Blaugrana. I ho fan a ritme dels temps, tan superficials. Un vídeo per aquí, maqueta per allà i focs d'encenalls ben espectaculars. Tampoc no hi manquen els eslògans publicitaris, imprescindibles avui dia per vendre motos i aconseguir el més difícil: que te la comprin. Volem prendre el mateix que aquests pinxos, als quals no importa gaire, pel que comprovem, augmentar el dèficit quan havien promès no afrontar l'Espai Barça fins a quedar per sota dels 200 milions en números vermells. Continuen sense patrocinador a la samarreta, orfes d'ingressos –un concepte tan fonamental per a ells–, però tant se val, actuen com si la butxaca no tingués fons. Mentrestant, creix la cua de gent que espera justificades renovacions, encapçalada per Neymar i continuada per Busquets en un dispensatanda de supermercat al qual s'afegirà mitja plantilla si se'ls acudeix repetir la proesa del triplet. Tot ho deixen per al juliol, quan comenci el nou exercici comptable, perquè ara no queda un ral a la caixa i no volen enganxar-s'hi els dits pensant en un bumerang anomenat acció de responsabilitat que algú pugui emprar en el futur contra ells. Quan arribi l'estiu, trauran la cartera –buida, per lògica, cornucòpia de l'abundància, segons ells– i també els tocarà invertir un ronyó en nous defenses, per no parlar d'aquest reforç per a la davantera tossudament reclamat pel tècnic, que s'ha quedat sense caprici. Augmentarà un cost de plantilla que va pel camí de l'estratosfera, i els seus amics de la premsa encara tindran l'humor de collar-los demanant alguna peça grossa, tipus Mahrez o qui es posi més de moda, segons atàvic costum. Una allau de despeses sense ingressar en coherència amb el que hom esperaria del millor equip del món. Cada dia hi ha més desequilibri i evidència: ho guanyen tot, sí, però no plouen els diners.

No ve d'aquí. Deixeu-nos insistir, volem prendre el mateix que aquests senyors tan eixerits i optimistes, habituats a viure bé gràcies als rèdits que procura l'excel·lència futbolística dels seus gestionats. Avui, i ells no se n'adonen, tornem a tenir reunió itinerant a Ipurua de l'autèntica junta, la que despatxa títols i ratxes, la que competeix i domina l'escenari. Sort que tothom està només pendent dels genuïns amos del Barça, cosa que els permet vendre'ns aquests esplèndids sopars de duro que no sabran amb quins recursos pagar. Tant se val, totes els ponen. Estem tan distrets amb el camí del nou triplet, del nou Everest, que som incapaços de caure en l'evidència: no ha arribat el dia en què els catalans, com deia Francesc Pujols, ho tinguem tot pagat. I menys encara el Barça, malgrat que ho sembli si escoltes els seus eufòrics gestors. Ben pensat, una altra ronda, si us plau, que no falti de res. Tal dia farà un any i ja ho sentirem a dir quan això faci fallida.