La paraula victòria no s'escriu amb les lletres de l'últim partit guanyat, sinó amb les del pròxim. Aquesta frase podria ser l'arenga de Luis Enrique als seus homes abans de sortir a jugar qualsevol dels 36 partits –és molt fort!– que ja acumulem sense perdre. Però Lucho, com ell mateix reconeix, no és home de paraules, sinó de fets. I molt contents que sigui així.

“No sé què pot passar quan el Barça vingui a jugar a Ipurua” em va dir, en to més aviat de preocupació, la directora de comunicació de l'Eibar, amb qui vaig coincidir en la vigília del partit de la primera volta al Camp Nou. Acompanyava el seu president, Álex Aranzábal, que abans ja m'havia posat en antecedents del profund malestar de l'afició armera amb el Barça per aquella manera com el Dépor ens va empatar al Camp Nou l'any passat.

Doncs molt bé, ahir va ser el dia: camp estret, un rival que mossega, pluja insistent, ambient crispadet, segons es va poder apreciar per televisió (per cert, de les transmissions de Canal Plus en alguna ocasió n'haurem de parlar extensament)... Un partit desagradable de dalt a baix, però que va tenir el desenllaç que acostuma a tenir quan juga aquest Barça: que guanyem nosaltres. Això és el que va passar.

Lliçó de futbol control marca de la casa, un equip molt concentrant que no va fer concessions i un número 10 nostre senyor que està en aquell punt que fa el que vol, com vol i quan vol. Hi va haver una jugada en la primera part en què gairebé es dribla tot l'Eibar! Tres punts més i una setmana lliure de compromisos, per fi.

Ens trobem en un moment delicat de la temporada, marcat per la tornada de la Champions League i amb uns campionats domèstics en què els partits cada vegada són més aspres, més durs i més tensos, perquè s'entra en la fase que acabarà determinant el desenllaç i els equips van a totes. En aquest marc, és normal que els equips més potents, els que, a priori, estan cridats a ser els nostres grans rivals en la màxima competició europea, acusin el desgast i tinguin alguna ensopegada.