El sostre de rebots en un partit d'aquesta temporada en l'Eurolliga és de 19 i és de Tyler Honeycutt, l'aler del Khimki. És una quantitat de rebots inusual per a un jugador de perímetre, però no sorprèn en un tipus com ell. Benaurat per la naturalesa amb un parell de molles allà on la immensa majoria hi tenim un parell de cames, Honeycutt és d'aquells que no necessiten l'atac per sentir-se còmodes al camp i que, en el seu cas, se serveix del rebot per entrar en ritme de partit.

Que un exterior estimi el rebot per sobre de quasi totes les coses no té preu en el bàsquet d'avui, un bàsquet en què per molt control que busqui l'entrenador l'èxit passa dins les coordenades de la (màxima) velocitat i la (màxima) intensitat. El bàsquet és moviment o no és i, amb la seva qualitat pel rebot, Honeycutt corregeix els companys, ajusta la defensa i compensa l'atac dels seus. Ho fa ell i Adam Hanga i Edgaras Ulanovas i Mateusz Ponitka, altament distingits en el rebot, també. O Kurbanov i, en menor mesura per bé que igualment atents, Dragic, Blazic, Strawberry, Dixon, Bogdanovic, Causeur i el mateix De Colo.

Ajuden en el rebot i concilien els companys amb aquesta acció. Ho fan en el joc en transició, és clar, on majoritàriament els homes grans són els últims d'arribar a la zona defensiva i, si hi arriben abans que es produeixi el tir, ho fan fora de posició, a contrapeu, i després d'un esprint –en el seu cas, un sobre esforç enorme. Però on són especialment valuosíssims els exteriors que rebotegen bé és en el joc a mitja pista, on la immemorial responsabilitat individual que cada jugador ha de tenir pel rebot queda avui completament diluïda. Difuminada en la velocitat i en el vigor d'un joc vertebrat en els constants 2x2 (amb o sense pilota), en les ajudes dels homes grans en la mitja distància i a vuit metres de cistella, en l'aler pivot que juga per fora, en els insistents canvis i rotacions defensives. Un moviment que fa que en la majoria d'ocasions la situació de rebot en atac estàtic només pugui ser disputada amb garanties amb jugadors exteriors que hi tinguin predilecció. La setmana passada, contra el Barça, Honeycutt en va agafar 10, de rebots.

El rebot és la font de quasi tots els problemes del conjunt blaugrana en el Top 16. El rebot defensiu, concretament, centre de gravetat del bàsquet de Xavi Pascual. Amb diferència, el Barça és el pitjor equip del seu grup en rebot en cistella pròpia amb un 66%, lluny del 74% del Brose, el 73% del Madrid o el 72% del CSKA. I no és pas que els seus pivots, interiors que llevat de Dorsey (Lawal) no aixequen els dos peus de terra, siguin un desastre. Ni de bon tros: tot i el seu perfil físic agafen un 69% dels rebots totals de l'equip, el 63% dels defensius i són percentualment (i amb diferència) el millor joc interior del grup en les dues variables. La gran mancança blaugrana ve de l'exterior, un perímetre que entre els bases, escortes i alers només assegura 8,4 rebots en defensa per partit. Sintetitzat: el Barça és l'equip que més rebot ofensiu concedeix tot i tenir els pivots que més rebots en defensa agafen.

Es pot anar per l'Eurolliga amb exteriors que no tinguin en el rebot una de les seves prioritats. Pots fer-ho perquè els camins que menen al Senyor són infinits i inescrutables. Ara bé, si ho fas, si aquesta és la teva aposta de plantilla i no vols que els rivals t'atropellin per terra, mar i aire en la lluita pel rebot, assegura't bé que quan els teus homes surtin a jugar la seva condició física volti, unça amunt unça avall, l'excel·lència.