Els Periscope de Gerard Piqué remouen les entranyes del Camp Nou. Tant, que fins i tot han pres protagonisme a l'estudi Nikken Sekkei, l'escollit per fer la reforma del futur coliseu blaugrana. Tant, que la mateixa junta directiva barcelonista es planteja la necessitat que la LFP o qui sigui reguli l'ús que els futbolistes fan de les xarxes socials abans i després dels partits. Un es pregunta per què no ho fa directament la junta tot i que la resposta és evident: per no haver d'enfrontar-se amb els seus jugadors. Un clàssic: 1. Tinc un problema. 2. Que el resolguin els altres. Sense comentaris.

Qui no pot fer servir la tàctica de l'estruç és Luis Enrique tot i que no hi ha dubte que ho desitjaria moltes vegades. La realitat marca que un entrenador del primer equip de futbol del Barça només dedica un 30% de la seva jornada laboral a la pilota, és a dir, a reunions amb el cos tècnic per afrontar les setmanes, preparar els entrenaments diaris, estudiar el proper rival, preparar-se les xerrades amb els futbolistes, decidir les alineacions... La resta, el 70%, el percentatge que fuig de la pilota, el que no agrada als tècnics gairebé sempre per imprevisible i difícilment controlable, és probablement la clau de l'èxit de la temporada: en positiu, allò que et dóna els títols perquè et porta l'equilibri i la pau al vestidor o, en negatiu, perquè un escenari bèl·lic t'ho acaba prenent tot. Per això l'entrenador del Barça (tots, ara Luis Enrique), encara que no li agradi gens, hi ha de dedicar tant de temps. Per exemple, als Periscope de Piqué. O als egos de joves amb diners i, creuen, poder. O al representant de Ter Stegen, que atabala el club amb ofertes marejants d'Anglaterra i a qui no pot donar els minuts que desitja perquè l'actual organització de la porteria funciona. O fer que el cas Douglas sigui el menys vergonyant possible. O que l'augment de sou promès a Sergio, però que no arriba, no el faci emprenyar més del compte. O que Alves visqui vorejant línies vermelles sense que afecti el grup. O que Neymar no es distregui amb els cants de sirena i les conseqüències de la lamentable actuació de la directiva en el seu fitxatge. O que ell, Suárez i Messi tinguin pau i alegria. Especialment l'argentí, l'home que va fer entendre a Luis Enrique el veritable sentit d'aquest article ara fa poc més d'un any. O que Rafinha no caigui en el desànim. O que Bartra, Munir, Sandro i Masip, nanos del planter infrautilitzats, segueixin pensant que aquesta és casa seva. O Vermaelen, que no és d'aquí, però tampoc juga gens. O Mathieu, que no és d'aquí i moltes vegades tampoc sembla d'allà. I la premsa. I les visites de molts tècnics que volen conèixer la fórmula Luis Enrique. I els compromisos del club amb la publicitat. I els mil episodis que no estan registrats en aquestes lletres, però que formen part del procés de la pèrdua de cabells de l'inquilí d'una de les banquetes més preuades del mercat.

El Periscope de Piqué és el front d'atenció –si em permeteu, molt light– fins que demà n'apareixerà un altre. Perquè segur que apareixerà. I per això molts tècnics prefereixen tres partits per setmana. Que corri la pilota perquè així no corre el soroll. El beneït toc-toc-toc del rondo, el toc-toc de les conduccions i les passades d'Iniesta i el toc sec, així únic, del colpeig de Messi, Suárez i Neymar per portar la pilota a la xarxa. El meravellós 30% que, paradògicament, condueix a molt menys del que tocaria.